Dr. Lluís Serra i Llansana

Discernir el paper de cada persona en la història col·lectiva és avui més urgent que mai. La societat es polaritza i la força es presenta com l’única resposta possible. Però quan la força substitueix la raó i el diàleg, el resultat no és l’ordre, sinó la devastació. El segle passat ens en va deixar proves suficients. Si no n’aprenem, el 2026 pot ser recordat no només com l’any de la força, sinó com l’any en què vam renunciar a la lucidesa.

El Nadal no comença amb els llums ni amb els aparadors, sinó amb una afirmació radical: Déu ha volgut fer-se humà. D’aquesta convicció neix el sentit més profund d’una celebració que, sovint, corre el risc de quedar reduïda a costum, estètica o consum.

Sovint faig ús de les biblioteques públiques, que considero un dels millors serveis al nostre abast. Hi acostumo a agafar llibres en préstec. Un d’ells, que tinc ara entre mans, és l’obra del Dr. Manuel Sans Segarra titulada La supraconsciència existeix. Vida després de la vida. Aquest llibre es troba en almenys 163 biblioteques públiques de Catalunya. En la majoria està en préstec, en moltes reservat i en poques disponible. A què es deu aquest èxit d’acollida?

En acabar la projecció de la pel·lícula Los domingos, vaig sortir del cinema amb una barreja d’emoció i reflexió. A la memòria em va venir, per contrast, un altre film llunyà: Historia de una monja (1959). Tots dos van ser premiats —el primer, dirigit per Alauda Ruiz de Azúa, amb la Petxina d’Or del Festival de Sant Sebastià; el segon, per Fred Zinnemann, amb l’Oscar de 1960— i comparteixen un mateix nucli: l’itinerari interior de la vocació religiosa i l’impacte que les decisions personals tenen en l’entorn familiar i social.

La conversa entre Vladímir Putin i Xi Jinping, cap a la plaça de Tiananmen per presenciar una desfilada militar, es va conèixer gràcies a un micròfon obert. Putin va afirmar que "els òrgans humans es poden trasplantar contínuament, com més temps es viu, més jove es torna, i fins i tot es pot arribar a assolir la immortalitat".

Quan algú està apurat, sent una amenaça greu o es troba en perill de mort, demana socors i crida SOS. Aquestes sigles provenen de l’expressió anglesa Save Our Souls [Salveu les nostres ànimes]. El desig d’aconseguir seguretat, d’esquivar el perill i, en darrera instància, de conservar la vida es resumeix en aquest crit d’angoixa. En un món secularitzat, potser es posaria l’accent en la salvació del cos, perquè l’ànima evoca una dimensió no només psicològica, sinó també espiritual.