Dr. Lluís Serra i Llansana

Àfrica ha estat i continua essent objecte d’una cobdícia sense precedents. Països, empreses i aventurers volen apropiar-se dels seus minerals i recursos —coltan, cobalt, diamants, or, radi…—, alimentant conflictes, explotació laboral i contraban. El continent apareix massa sovint com un gran tauler on les potències mouen peces en funció dels seus propis interessos.

No s’arriba de cop a la resurrecció. Normalment, cal transitar per determinades travessies que hi condueixen. Me n’aturo en tres. La primera, la mort. Per ressuscitar, abans cal morir. Endinsar-se en un terreny ignot. Desprendre’s de tot per assolir-ho tot.

“Les set últimes paraules de Crist a la Creu” (Seven Last Words of Christ) ha estat la composició musical de Franz Joseph Haydn que interpretà el Quartet de Corda Classicambra de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs el 2 de març de 2007.

Nik Wallenda va travessar el 2 de novembre de 2014 una distància de 28,6 metres entre dos gratacels d’alçada desigual a Chicago en menys de set minuts interminables. Caminava sobre un cable a 183 metres del terra, desafiant el vertigen, el vent i el risc constant de caure. Posteriorment va recórrer un altre tram amb els ulls embenats. La proesa d’aquest funàmbul, que avançava rítmicament per l’acer sostenint una llarga barra d’equilibri, es va transmetre en directe. Per a l’acròbata només existeixen dos punts de seguretat absoluta: el lloc de sortida i el lloc d’arribada.

Discernir el paper de cada persona en la història col·lectiva és avui més urgent que mai. La societat es polaritza i la força es presenta com l’única resposta possible. Però quan la força substitueix la raó i el diàleg, el resultat no és l’ordre, sinó la devastació. El segle passat ens en va deixar proves suficients. Si no n’aprenem, el 2026 pot ser recordat no només com l’any de la força, sinó com l’any en què vam renunciar a la lucidesa.

El Nadal no comença amb els llums ni amb els aparadors, sinó amb una afirmació radical: Déu ha volgut fer-se humà. D’aquesta convicció neix el sentit més profund d’una celebració que, sovint, corre el risc de quedar reduïda a costum, estètica o consum.