En acabar la projecció de la pel·lícula Los domingos, vaig sortir del cinema amb una barreja d’emoció i reflexió. A la memòria em va venir, per contrast, un altre film llunyà: Historia de una monja (1959). Tots dos van ser premiats —el primer, dirigit per Alauda Ruiz de Azúa, amb la Petxina d’Or del Festival de Sant Sebastià; el segon, per Fred Zinnemann, amb l’Oscar de 1960— i comparteixen un mateix nucli: l’itinerari interior de la vocació religiosa i l’impacte que les decisions personals tenen en l’entorn familiar i social.

El desig d’il·luminar la consciència davant les grans opcions de vida travessa temps i generacions. Alauda Ruiz de Azúa ho aborda amb profunditat i respecte a Los domingos. Dos esdeveniments recents, entrellaçats mediàticament, revelen una certa recuperació del llenguatge religiós en la nostra cultura: el llançament de Lux, el darrer àlbum de Rosalía, i l’estrena d’aquest film que ha despertat tant d’interès. Tal com ha assenyalat Diego S. Garrocho en un lúcid article publicat a El País, «la radical novetat del restabliment de la catolicitat no s’explica tant pel que la religió té de conservador com pel que anuncia de revolucionari».

Ruiz de Azúa, que es confessa atea, tracta el tema amb una objectivitat admirable. La seva mirada és neta i documentada, i aconsegueix que l’espectador acompanyi el procés interior d’Ainara sense prejudicis. Alguns han volgut reduir la seva vocació a una explicació psicològica —la mort prematura de la mare— o sociològica —la situació econòmica del pare—. Però aquesta lectura oblida el que és essencial. Ni tan sols el festeig amb un noi, encoratjat per la seva tieta, entela la seva decisió. La directora presenta amb subtilesa el contrast entre l’amor humà i l’amor diví, mostrant que la clau de tota vocació és l’obediència a la voluntat de Déu.
En l’Evangeli, Jesús ho expressa amb paraules lluminoses: «No m’heu escollit vosaltres a mi, sinó que jo us he escollit a vosaltres.» El punt d’inflexió de la pel·lícula arriba quan Ainara, resant a la capella, pronuncia l’oració de Charles de Foucauld: «Pare meu, m’abandono a tu.» En aquell moment, la llum del discerniment il·lumina la seva vida i dona sentit a la seva entrega. Un instant de claredat pot donar força per suportar anys d’obscuritat.

Historia de una monja i Los domingos són, en el fons, miralls del seu temps. La primera narra la sortida d’una religiosa del convent —una decisió escandalosa l’any 1959—; la segona, l’entrada d’una jove a la clausura —una elecció incomprensible el 2025. Però, més enllà del context, totes dues recorden que el discerniment és una tasca inevitable: cada persona està cridada a escoltar la veu interior que orienta el seu camí.