General

Detalls del papa Francesc

Lluís Serra

La grandesa, sovint, es mesura en els petits detalls, que acostumen a passar desapercebuts. Figures tan emblemàtiques com Jesús i Maria als evangelis deixen caure aquestes perles d’humanitat i tendresa que impacten qui les observa. Maria, a les noces de Canà, s’acosta a Jesús per dir-li: «No tenen vi». Intervé perquè la parella que celebra el casament no hagi de sentir vergonya per la manca de vi i pugui continuar gaudint de la festa. Jesús, quan retorna la vida a la filla de Jaire, en veure que els pares estan atònits contemplant el miracle, els diu que li «donin menjar». Tocar de peus a terra, saber llegir les necessitats, ser concrets...

Recordo dos detalls del papa Francesc quan va ser escollit papa. Els explica ell mateix a la seva autobiografia titulada Esperança, escrita amb Carlo Musso com a coautor. Hagué d’anar a la sagristia, que anomenen «l’habitació de les llàgrimes», per revestir-se. En un moment tan especial, després de l’elecció, és habitual deixar-se portar pel que indiquen aquells que coneixen els protocols. En el seu cas, li volien donar un nou anell, una creu bonica d’or, una nova indumentària, unes sabates vermelles, la muceta de vellut i el roquet de lli... Tot requisits previs per sortir al balcó de la plaça, plena de fidels, amb les càmeres de televisió pendents del nou pontífex. El nou papa va optar per fer servir l’anell de la seva ordenació episcopal, una creu d’alpaca també d’aquella mateixa ordenació, l’hàbit del seu predecessor i unes sabates ortopèdiques, a causa de la seva condició de peus plans. Una decisió reflexiva en rebutjar les tradicionals sabates vermelles. Aquestes opcions denoten molta llibertat interior i claredat de criteri. Per ser el papa Francesc, no calia deixar de ser Jorge Bergoglio. Començar des del primer minut sense deixar-se engolir per la dinàmica del nou càrrec és un signe de profunda llibertat i d’autèntic lideratge.

L’endemà, va voler anar d’hora a la basílica de Santa Maria la Major amb un cotxe corrent, un Ford Focus blau. Res de limusines. En tornar al Vaticà, va voler passar per la residència Pau VI per recollir les seves pertinences i saldar el compte de l’estada durant els dies previs al conclave. Va voler pagar el deute personalment, sense delegar-ho a ningú més. Sembla que, un cop elegit papa, s’esperava que quedés exempt de realitzar tasques tan simples, que podrien semblar incompatibles amb el seu nou rang. Francesc va considerar oportú assumir el pagament i lliurar-lo directament a la persona encarregada de cobrar. Sovint s’espera que una persona envoltada d’un halo de espiritualitat s’allunyi de les feines més simples. Més tard, va telefonar al seu quiosquer de Buenos Aires per informar-lo que ja no caldria que li reservés els diaris cada matí. No va encarregar a ningú que ho fes. Ho va fer ell mateix. L’exaltació pot allunyar de la gent senzilla. Francesc, amb aquests detalls, mostrava quines eren les seves prioritats. Detalls. Els petits detalls acostumen a ser grans mostres d’amor. Cal aprendre també a descobrir-los en un mateix.

Altres notícies
General

L’hospitalitat com a camí espiritual i vincle de fraternitat universal

20 gener 2025
L’hospitalitat és més que un gest d’acollida: és un compromís profund amb l’altre que revela la dimensió espiritual i transformadora de la humanitat. Francesc-Xavier Marín, en la conferència "L’hospitalitat: deure d’obertura a la transcendència", la va explorar des de la fenomenologia, subratllant-la com a nucli de la fe i la convivència.
General

El discerniment, sintonitzar amb la voluntat de Déu

Dia 12 de desembre, al Seminari Diocesà (a Ciutadella), Laura Rius, llicenciada en filosofia, pedagogia i ciències religioses, va oferir una conferència sobre el tema “Discerniment”. La professora va destacar que el discerniment és una actitud profundament humana i que, com a cristians, ens ajuda a sintonitzar amb la voluntat de Déu.
General

La força, tema del 2026

Discernir el paper de cada persona en la història col·lectiva és avui més urgent que mai. La societat es polaritza i la força es presenta com l’única resposta possible. Però quan la força substitueix la raó i el diàleg, el resultat no és l’ordre, sinó la devastació. El segle passat ens en va deixar proves suficients. Si no n’aprenem, el 2026 pot ser recordat no només com l’any de la força, sinó com l’any en què vam renunciar a la lucidesa.