A la conferència oferta en el marc de la Diplomatura de Mitologia i Simbologia (ISCREB), l’especialista Adelina Millet va aprofundir en la concepció dels dimonis i esperits malignes a l’Antiga Mesopotàmia. Al llarg de la seva intervenció va desgranar com els pobles semítics entenien la malaltia, la mort, els esperits protectors i destructors, i com aquestes creences van influir, més endavant, en les tradicions bíbliques i en el desenvolupament del judaisme i el cristianisme.

L’univers dels éssers malignes

En accadi no existia un terme únic per designar els dimonis: es parlava de mimma lemnu («tot el que és dolent»). Això incloïa des d’ànimes en pena (eṭemmu) fins a esperits personificats com asakku, namtaru o utukku lemnu. Les pors estaven lligades a realitats concretes com el dolor, la febre o la vigilància invisible dels esperits. El llenguatge evitava anomenar allò nefast directament per mitjà d’eufemismes rituals. També existien Lilû i Lilītu, vinculats a l’aire i precursors de la figura rabínica de Lilith.

Lammaštu i els esperits del caos

Un dels éssers més temuts era lammaštu, representada com una dona amb cap de lleó i ales, que atacava sobretot mares i nadons. Reflectia l’enorme mortalitat infantil de l’època. Davant d’ella es recorria a rituals, diagnòstics mitjançant auguris i a l’ús d’amulets o figures protectores. Altres éssers híbrids com Pazuzu o els colossos Lamassu complien també funcions de protecció, tot recordant que la frontera entre allò maligne i allò protector era difusa.

Demonologia i Bíblia: connexions i diferències

Segons Millet, la incidència d’aquests relats en la redacció bíblica és limitada. El nom de Lilith apareix a Isaïes, però sense la caracterització posterior rabínica. Satanàs, per la seva banda, no deriva de Mesopotàmia sinó de la influència iraniana i de les religions dualistes.

Amb el contacte amb Pèrsia i el zoroastrisme, el judaisme va incorporar la idea d’un mal personificat en lluita amb el bé, cosa que va desembocar en l’angelologia i demonologia posteriors del judaisme i del cristianisme.

La investigadora va recalcar que la demonologia bíblica no es pot entendre com una mera còpia de la mesopotàmica, sinó com el resultat d’un procés complex de contactes culturals i reinterpretacions teològiques. Mentre que a Mesopotàmia els esperits eren agents concrets associats a malalties, morts sobtades o accidents, a la Bíblia s’observa un desplaçament cap a un pla més moral i comunitari.

Els profetes no descriuen els dimonis amb detall, sinó que denuncien la idolatria, la injustícia o la corrupció com a causes del mal. Així mateix, el desenvolupament de la figura de Satanàs en el judaisme tardà respon més a la influència persa que no pas a la tradició mesopotàmica. Als textos apocalíptics, Satanàs deixa de ser un simple adversari o acusador a la cort celestial per convertir-se en líder de les forces del mal, en clara sintonia amb la visió dualista iraniana del cosmos dividit entre hosts divines i malignes.

D’aquesta manera, el contacte amb el zoroastrisme no només va aportar categories conceptuals com la lluita entre la llum i les tenebres, sinó que també va reforçar la necessitat d’un horitzó ètic universal, en què la fidelitat a Déu implicava resistir al mal còsmic.

Millet va concloure que, més enllà de les diferències, el llegat comú és la constatació que l’ésser humà, des de l’Antiguitat, ha buscat explicar el sofriment i la desgràcia integrant-los en un marc narratiu que donés sentit al món.

El paper dels déus: arbitrarietat i por

Per als mesopotàmics, res no succeïa per atzar. Tot, fins i tot allò fortuït —un eclipsi, l’aparició d’un lleó, un somni pertorbador— era interpretat com a missatge diví. L’arbitrarietat dels déus generava angoixa, ja que un mateix ritual podia salvar o condemnar. Ishtar es distingia com la deessa més capritxosa, capaç d’atacar sense provocació, a diferència d’altres déus que exigien un motiu. Aquesta percepció reforçava la inseguretat dels humans davant del diví.

Del ritual a l’ètica: la influència iraniana

A les religions semítiques antigues no existia un concepte abstracte de «mal». Hi havia mals concrets causats per errors rituals. La dimensió moral i ètica va aparèixer més tard, amb el contacte amb les religions iranianes dualistes, que van introduir la lluita entre el bé i el mal. Així, pràctiques com matar o robar, tot i que ja es consideraven negatives, van passar a entendre’s com a ofenses que afectaven també la relació amb els déus.

L’exposició d’Adelina Millet mostra com els pobles mesopotàmics van elaborar formes complexes d’interpretar i conjurar el mal, des d’esperits que encarnaven malalties fins a déus imprevisibles com Ishtar. Aquestes pors i estratègies de protecció, tot i néixer en contextos molt diferents, van ressonar més tard en tradicions religioses posteriors, configurant una visió simbòlica que encara avui alimenta la nostra manera de pensar el mal, el destí i la fragilitat humana.

Article original aparegut al blog de Cristianisme i Justícia