El dia 1 de gener del 1968, el papa Pau VI va instituir el que ell anomenava en el seu missatge "El Dia de la Pau". Ho feia per tot el simbolisme que tenia aquesta data, la primera del calendari civil i encara enmig del temps de Nadal, contemplant el misteri de l’Encarnació: "Pau a la terra". Des de llavors, els diferents papes han estat fidels a aquesta Jornada enviant unes setmanes abans un missatge de pau al món, en circumstàncies molt diverses: la guerra freda i la caiguda del mur; grans genocidis com el de Ruanda, Congo, Sudan i tants d’altres; guerres avui acabades però altres cronificades: Afganistan, Iraq, Síria, Ucraïna... (no les podem enumerar totes, encara que les hauríem d’enumerar totes); però no només guerres declarades sinó també guerres latents, o injustícies que sense ser guerres segueixen matant a milions de persones arreu del món; fins a arribar a aquesta "tercera guerra mundial a trossos" que és com anomena el papa Francesc a la situació actual. El papa Lleó XIV se suma a aquesta tradició per primera vegada i ens exhorta en la 59a Jornada Mundial de la Pau a construir “una pau desarmada i desarmant”. 

Desarmada perquè cal començar a qüestionar aquesta acceptació cada vegada més estesa entre governs i opinió pública, que només a través de la dissuasió de les armes es pot aconseguir una veritable pau. Aquella resignació que passa per l’acceptació de què no serveixen de res ni el diàleg, ni els acords de desarmament, ni les instàncies internacionals que vetllen per ells. L'única pau que es veu en l’horitzó és la d’una pau armada, que es construeix sobre la imposició de la llei del més fort. Una pau que passa pel repartiment del món en zones d’influència. Un nou imperialisme construït sobre la base de guerres de “baixa intensitat” i una tecnologia militar cada vegada més poderosa. És la pau armada que crea paradoxes com la de qui pretén el Nobel de la pau després de cridar els aliats a augmentar la despesa en armament i a intervenir militarment sobre els enemics. 

Però Lleó XIV també exhorta a construir una pau desarmant. Afirma d’una manera taxativa "la bondat és desarmant" i això en un món on la bondat és contínuament desprestigiada té molt de mèrit. Amb el desarmament no n’hi haurà prou si no arriba fins a les mateixes consciències i això implica vigilar aquesta creixent tendència a "convertir els pensaments i les paraules en armes". Si el nivell polític ens toca a vegades lluny, per inassolible, aquest nivell del pensament i les paraules ens toca de ben a prop. Perquè certament és creixent la tendència a fer servir les paraules no només en defensa de les mateixes posicions sinó com a atac permanent contra els altres, sent aquests altres els que pensen, senten o actuen de manera diferent a la meva. En un món on tot són opinions fortes, falsament segures, on ningú escolta a ningú o només s’escolta a qui és com jo, el perill d’obrir abismes entre les persones és enorme, i la pau esdevé impossible. I això passa tant en el món com a l’interior de la nostra Església.

En aquest 2026, com en aquell llunyà 1968, la crida per la pau continua sent necessària amb matisos i accents diferents, propis del temps que ens ha tocat viure. Però al davant,  la mateixa imatge que ens fa de contrast: «el misteri de l’Encarnació, que té el seu punt de més abaixament en el descens als inferns, que comença en el ventre d’una jove mare i es manifesta en el pessebre de Betlem». Pau a la terra per a totes i tots.