General

Habitar l'espera

Quan s’acosta l’Advent, el món sembla contenir l’alè.

L’hivern afina els silencis i, en la transparència freda dels dies, una llum encara invisible tremola, amagada, com un secret que cerca un cor on néixer.

Us convidem a obrir de bat a bat els sentits i l’ànima, i a deixar-vos conduir cap a aquest misteri pregon dels dies que precedeixen Nadal: dies d’espera, d’una set íntima, d’una llum que encara no ha acabat de néixer.

1. Marcar aquest temps. Les etapes litúrgiques són com pedres blanques en el riu de l’any: hi podem recolzar el peu, orientar el pas, recordar-nos qui som. Si no les fem nostres, el temps es desfà com aigua entre els dits i perd relleu, tremp i agudesa. L’Advent és un braser menut que desperta la nostra atenció adormida i ens convida a alçar el rostre. Un calendari humil —una flama rere l’altra— ens ajuda a posar ritme a l’espera i a fer créixer una esperança que crema.

2. Fer lloc. Per acollir, cal primer buidar. L’Advent és l’art de crear espais: un buit que no és absència, sinó disponibilitat; una escletxa per on pot entrar l’alè de l'inesperat. Enmig d’agendes atapeïdes, obrim un clar, reservem un marge ample i silenciós. Deixem que la pregària hi faci niu, perquè Aquell que ve tingui lloc on fer estada.

3. Cultivar el desig. El desig creix en silenci, com la vida que es forma en el ventre d’una dona. Les setmanes que menen a Nadal són una gestació lenta: deixem que aquesta vida discreta s’expandeixi dins nostre. Posem-nos en camí, com Maria que avançava portant al si una promesa. En aquest pelegrinatge interior, romanguem oberts a l’admiració, a la lloança que brolla sense motiu i a la gratitud que ens arrela. Com el sentinella que espera l’aurora, avancem lleugers dins la foscor de l’hivern, sabent que el dia vindrà.

4. Compartir l’esperança. La joia profunda de Nadal no és possessió sinó do; només pren cos quan es comparteix. Aquesta festa ens reuneix amb els qui estimem i ens empeny a manifestar l’afecte en gestos senzills —una paraula, un regal—. Però ja des de l’Advent la joia es fa fecunda quan es gira cap als altres: en l’hospitalitat envers els més vulnerables, en la visita a la gent gran, en els gestos que encenen somriures. Compartim, doncs, la convicció íntima que hi ha una alegria més forta que totes les foscors, una llum que cap hivern no pot apagar.

1

Altres notícies
General

L’hospitalitat com a camí espiritual i vincle de fraternitat universal

20 gener 2025
L’hospitalitat és més que un gest d’acollida: és un compromís profund amb l’altre que revela la dimensió espiritual i transformadora de la humanitat. Francesc-Xavier Marín, en la conferència "L’hospitalitat: deure d’obertura a la transcendència", la va explorar des de la fenomenologia, subratllant-la com a nucli de la fe i la convivència.
Diploma d'especialitat universitària

Éssers malèfics i malalties: simbologia i psicologia de l’origen dels mals a l’Antiga Mesopotàmia

A la conferència oferta en el marc de la Diplomatura de Mitologia i Simbologia (ISCREB), l’especialista Adelina Millet va aprofundir en la concepció dels dimonis i esperits malignes a l’Antiga Mesopotàmia. Al llarg de la seva intervenció va desgranar com els pobles semítics entenien la malaltia, la mort, els esperits protectors i destructors, i com aquestes creences van influir, més endavant, en les tradicions bíbliques i en el desenvolupament del judaisme i el cristianisme.
General

La vocació d'Ainara

En acabar la projecció de la pel·lícula Los domingos, vaig sortir del cinema amb una barreja d’emoció i reflexió. A la memòria em va venir, per contrast, un altre film llunyà: Historia de una monja (1959). Tots dos van ser premiats —el primer, dirigit per Alauda Ruiz de Azúa, amb la Petxina d’Or del Festival de Sant Sebastià; el segon, per Fred Zinnemann, amb l’Oscar de 1960— i comparteixen un mateix nucli: l’itinerari interior de la vocació religiosa i l’impacte que les decisions personals tenen en l’entorn familiar i social.