Quan algú està apurat, sent una amenaça greu o es troba en perill de mort, demana socors i crida SOS. Aquestes sigles provenen de l’expressió anglesa Save Our Souls [Salveu les nostres ànimes]. El desig d’aconseguir seguretat, d’esquivar el perill i, en darrera instància, de conservar la vida es resumeix en aquest crit d’angoixa. En un món secularitzat, potser es posaria l’accent en la salvació del cos, perquè l’ànima evoca una dimensió no només psicològica, sinó també espiritual. Durant segles, la salvació de l’ànima ha polaritzat les millors energies humanes. Aquesta preocupació avui encara és vigent, tot i que s’ha transformat en un riu subterrani que, encara que no es vegi, continua fluint amb intensitat.

De la mateixa manera que demanem ajuda per salvar el cos, els mestres espirituals de diferents tradicions han ensenyat a reconèixer els perills interns que amenacen la nostra ànima. Un exemple n’és Shaykh Al-Sulamí, autor del tractat de psicologia sufí Les malalties de l’ànima i els seus remeis. Aquest escriptor va néixer a Nîsâbûr (Iran) entre els anys 947 i 952. L’educació de l’ànima constitueix un dels temes centrals de la literatura sufí.

El Profeta distingia entre la guerra santa menor i la guerra santa major. La guerra santa menor és el combat contra l’enemic exterior; la guerra santa major és la lluita contra l’ànima passional i egoica. Consisteix a purificar l’ànima de tot vici i fer-la conforme amb Déu, cultivant en ella aquests reflexos de les Qualitats divines en l’ésser humà que són les virtuts. Cal ser conscients que, en el fons de l’ànima, hi ha la passió i l’orgull. La importància d’aquesta comprensió s’expressa en aquesta convicció: «Tot aquell qui coneix la seva ànima coneix el seu Senyor». Per la transcendència de la tasca, no és estrany que s’hagi escrit: «Cerqueu el coneixement fins i tot a la Xina».

En aquesta petita obra s’enuncien una setantena de malalties amb els seus remeis corresponents. El discurs s’adreça al murid, és a dir, al novici, a l’aprenent, al deixeble. Algunes malalties són evidents: la indolència, la no acceptació de la veritat, ocupar-se dels vicis dels altres i tancar els ulls davant els propis, fingir i embellir les aparences, enorgullir-se del propi saber, la profusió de paraules, el desig d’enriquir-se, la inclinació a la venjança, l’hostilitat i la ira, obeir les passions… i moltes més. Totes tenen el seu remei i la seva possible curació. En un dels punts s’hi inclou un criteri d’altíssim nivell místic: «No vius en Déu fins haver mort a tot allò que no és Déu».

El treball personal se situa al més profund del cor quan es diagnostiquen les malalties de l’ànima, quan s’evidencien les argúcies subtils de l’ego, quan es desactiven les passions que arrosseguen al desastre. Les virtuts, que capaciten per a la veritat, l’amor i la llibertat, guareixen les tendències egoiques i nodreixen la nostra ànima de l’amor a Déu i als altres.

Potser convé preguntar-se avui: Quina malaltia reconec jo en la meva ànima? Quin remei puc començar a aplicar? Així comença la veritable medicina interior.