General

Fumata blanca

Al cor del Vaticà, totes les mirades s’alçaran el 7 de maig cap a una petita xemeneia: del color del seu fum, blanc o negre, en depèn una de les decisions més esperades del món catòlic. En temps de tecnologia avançada, la simplicitat d’aquest signe —el color del fum— conserva intacte el seu encant ancestral. Se sap que, perquè el fum sigui negre, s’afegeix un additiu a les paperetes; no així si ha de ser blanc. La pel·lícula Conclave ha tornat de pressa a les pantalles i plataformes, recordant a fidels, interessats i curiosos els rituals vaticans que acompanyen les votacions. El fet d’aïllar els cardenals per preservar la seva independència de criteri i la seva capacitat de discerniment augmenta el misteri i alimenta especulacions i recels.

L’escenari i els rituals del conclave són majestuosos. L’elecció del nou bisbe de Roma, que encapçalarà l’Església catòlica davant de 1.400 milions de fidels, no és un afer menor. Encara que pugui semblar una qüestió eclesial interna, la seva repercussió espiritual i social és immensa. Per això, no només els catòlics segueixen el procés amb atenció, sinó també molts altres sectors, especialment del món polític. El papa Francesc, com més s’ha ajustat a l’Evangeli, més ha incomodat determinats grups, mentre que ha entusiasmat altres per la seva opció preferencial pels pobres, el seu compromís ecològic o la seva insistència en la pau. En vida, va afrontar oposició des de nuclis de poder religiós i polític que, ara, busquen desactivar el seu llegat. Algunes xarxes socials han intentat embrutar la seva memòria. Sembrar el dubte i escampar rumors sol donar resultats.

La batalla des de fora pot ser fins i tot més agressiva. Vicenç Lozano, antic corresponsal al Vaticà i autor de diversos llibres sobre el tema, adverteix del risc real de manipulació del conclave, el més universal de la història, amb membres dels cinc continents i procedents de 71 països. Denuncia el Red Hat Report, que defineix així: «És un projecte de manipulació, impulsat per l’extrema dreta internacional, especialment dels Estats Units, que veien el Papa actual com a desfavorable. El resultat ha estat la creació de dossiers sobre la vida personal i íntima dels cardenals, centrant-se en els més reformistes, per manipular-los, xantatjar-los i, en darrer terme, adulterar el conclave».

No tot el que es publica mereix crèdit. Existeix una expressió coneguda: Déu escriu dret amb línies tortes. L’Esperit Sant continua sent el gran protagonista, malgrat tot el que pugui passar. No imposa, però sí que bufa, inspira i orienta el cor de les persones. En temps d’incertesa i soroll, el silenci del conclave esdevé un espai sagrat on Déu continua xiuxiuejant. Com a l’Horeb, no és en el foc ni en el tro, sinó en la brisa suau on es manifesta la seva voluntat. Temps d’elecció. Temps de discerniment. Temps de fidelitat.

Altres notícies
General

L’hospitalitat com a camí espiritual i vincle de fraternitat universal

20 gener 2025
L’hospitalitat és més que un gest d’acollida: és un compromís profund amb l’altre que revela la dimensió espiritual i transformadora de la humanitat. Francesc-Xavier Marín, en la conferència "L’hospitalitat: deure d’obertura a la transcendència", la va explorar des de la fenomenologia, subratllant-la com a nucli de la fe i la convivència.
Diploma d'especialitat universitària

Éssers malèfics i malalties: simbologia i psicologia de l’origen dels mals a l’Antiga Mesopotàmia

A la conferència oferta en el marc de la Diplomatura de Mitologia i Simbologia (ISCREB), l’especialista Adelina Millet va aprofundir en la concepció dels dimonis i esperits malignes a l’Antiga Mesopotàmia. Al llarg de la seva intervenció va desgranar com els pobles semítics entenien la malaltia, la mort, els esperits protectors i destructors, i com aquestes creences van influir, més endavant, en les tradicions bíbliques i en el desenvolupament del judaisme i el cristianisme.
General

La vocació d'Ainara

En acabar la projecció de la pel·lícula Los domingos, vaig sortir del cinema amb una barreja d’emoció i reflexió. A la memòria em va venir, per contrast, un altre film llunyà: Historia de una monja (1959). Tots dos van ser premiats —el primer, dirigit per Alauda Ruiz de Azúa, amb la Petxina d’Or del Festival de Sant Sebastià; el segon, per Fred Zinnemann, amb l’Oscar de 1960— i comparteixen un mateix nucli: l’itinerari interior de la vocació religiosa i l’impacte que les decisions personals tenen en l’entorn familiar i social.
jurament dels cardenals a la Capella Sixtina I Vatican Media