La conversa entre Vladímir Putin i Xi Jinping, cap a la plaça de Tiananmen per presenciar una desfilada militar, es va conèixer gràcies a un micròfon obert. Putin va afirmar que "els òrgans humans es poden trasplantar contínuament, com més temps es viu, més jove es torna, i fins i tot es pot arribar a assolir la immortalitat". Xi hi va afegir que hi ha prediccions que situen l’esperança de vida en 150 anys durant aquest segle. L’augment de la longevitat és un fet constatable en les estadístiques, encara que el seu límit continua sent incert.

Putin ha situat com a prioritat científica la investigació sobre tècniques d’antienvelliment, liderades pel seu aliat, el físic Mijaíl Kovalchuk, convençut que la tecnologia permetrà assolir la immortalitat. Més enllà dels interessos polítics, el debat planteja la qüestió del temps i de la nostra condició humana. Ramon Gener, en el seu llibre Si Beethoven pogués escoltar-me, recorda les inigualables ganes de viure de Chopin, que va morir als 39 anys, i es pregunta si els avenços tecnològics podrien prolongar indefinidament la vida. La temptació de viure per sempre sembla tan antiga com la humanitat.

Tanmateix, no tothom comparteix aquesta visió. L’antropòleg Eudald Carbonell sosté que la immortalitat mai no pot ser desitjable: perdre el sentit del temps seria deixar de ser humans. La vida finita ens empeny a valorar cada instant. En aquest horitzó, la mort no és només límit, sinó també crida a la plenitud. Fins i tot la fe cristiana, quan parla de resurrecció, no elimina el temps viscut, sinó que l’obre a una dimensió eterna. Sant Pau, en la seva primera carta als corintis, ho va expressar amb claredat: «La fe i l’esperança passaran. L’amor no passarà mai».

La contradicció es fa més evident si mirem la realitat. Mentre a Rússia s’inverteix en programes de longevitat, milers de joves moren a la guerra d’Ucraïna, arrencats del seu futur. La paradoxa és feridora: de què serveix parlar d’immortalitat quan es condemna tants a morir en plena joventut?

El desig d’allargar la vida toca una fibra íntima de la nostra condició. Però potser la veritable qüestió no és viure més anys, sinó viure’ls amb més profunditat. Guillermina Motta, en una de les seves cançons, es preguntava: «Digueu-me per què estant tan avall, sento coses tan altes». La música, la bellesa i l’amor ens obren finestres a l’etern enmig del temps limitat.

En resum, més que aspirar a la pervivència biològica sense fi, estem cridats a una existència plena, on cada instant compti i s’ompli d’amor. Perquè el veritable desafiament no és conquerir la immortalitat, sinó aprendre a viure i a estimar en el temps que se’ns dona.