Totes les intervencions, des de la Presidenta del Parlament, el representant de l’ACNUR, la Samaritan’s Purse (organització evangèlica d’ajuda) i Caritas, denunciaren des de diferents punts de vista el drama dels refugiats i la hipocresia dels Estats europeus, en concret del govern espanyol.

El P. Cebrià M. Pifarré i Clapés, monjo benedictí del Monestir de Montserrat, ens ha deixat en la vigília de l’Epifania del Senyor d’enguany. Que reposi en la pau del Senyor. Nosaltres aquí ens hem quedat una mica més orfes…

Quan el Cebrià entrava a l’aula, un inconfusible aire montserratí s’escampava per tot l’espai. Elegància, senzillesa, sobrietat i profunditat irrompien a classe gairebé imperceptiblement. El professor creuava la porta silenciosament, pas àgil, viu, somriure delicat i mirada clara. Un cop arribava a la taula, el Cebrià començava a desplegar la seva saviesa. No semblava un “erudit”. Més aviat, en tot allò que expressava mostrava l’experiència amarada per l’estudi i la pregària. 

La pràctica totalitat de religions s’autocomprèn sota el signe del diàleg: diàleg de la divinitat amb la humanitat en forma de revelació, diàleg de la humanitat amb la divinitat vehiculat per la pregària, diàleg del mestre amb el deixeble en vistes a la iniciació, diàleg de la comunitat de creients amb el conjunt de la societat on aquesta està ubicada, intercanvi entre les diferents espiritualitats a través del diàleg interreligiós...

Vivim submergits en l’era de les piulades, dels tuits, dels missatges sincopats que tan aviat arriben com se’n van. El soroll que embolcalla les nostres vides és eixordant, pesat, però és fugisser, efímer i insubstancial. Tot envelleix molt veloçment.

Temps de diàleg és un espai de saviesa on es desvetlla i se'ns apropa a les diverses tradicions religioses presents a casa nostra. Sota la direcció del Grup de Treball Estable de les Religions, descobrirem i aprofundirem en la diversitat religiosa a Catalunya. 

L’any litúrgic s’inicia amb el temps d’Advent. Cada temps litúrgic connecta, si més no, amb una dimensió antropològica i la transfigura en una actitud teologal. L’Advent s’arrela en l’esperança, que el diccionari defineix com a “confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa que desitgem ha de realitzar-se. Tenir l’esperança d’una cosa”.

L’Associació d’Alumnes d’Antics Alumnes i d’Amics ha gaudit d’una visita especial i privada a la Basílica del Tibidabo, que alhora és el primer Temple Expiatori de Barcelona.

Mn.Toni Pardo ha rebut el grup de visitants. La primera aturada s’ha fet al segon nivell del temple. Allà es troba amagada una exposició recollida pel P. José Maria Sans, un treball minuciós que reuneix pessebres de Francesc Camprubí.

També trenca barreres, i moltes, l’episodi de la dona pecadora en Lc 7,36-50, una perícope molt ben tramada per Lluc, amb una catequesi clara: en l’amor, el que val és estimar. L’atreviment juga aquí un paper important, però ara ja no per demanar un favor, sinó com a expressió corporal en referència a Jesús.