Notícies

La conclusió de l’encíclica Magnifica humanitas articula tres exhortacions que mereixen ser àmpliament citades: «Invertim en l’educació que comença per nosaltres mateixos! Tots necessitem formar-nos per viure en el món digital de manera humana, com a part integrant de l’educació en la fe i en la vida virtuosa de l’Evangeli. Hem d’educar-nos per considerar el món digital com un nou continent per evangelitzar, que requereix missioners generosos i madurs en la fe.» (§ 238)

La Universitat Internacional de Catalunya, Religions4ecology, la Fundació Escola Cristiana de Catalunya i l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona proposen un curs gratuït els pròxims 15, 22 i 29 d’octubre. Sota el títol «Un planeta compartit», la formació tracta la relació entre aigua, pau i diàleg interreligiós des d’una perspectiva pedagògica basada en l’experiència.

Que Christopher Nolan és un gran cineasta ja queda ben clar. N’hi ha prou amb esmentar tres peces notables d’aquest director per demostrar-ho: Memento (2000), Interstellar (2014) o Oppenheimer (2023). Amb aquesta bona fama, ara s’ha atrevit amb una obra major, portar a la pantalla L’odissea d’Homer.

Conec un missioner entrat en anys que em contava com havia sorgit la espurna de la seva vocació. Era una tarda de primavera. Acabava de llegir un TBO, i en arribar a l’última pàgina es va trobar amb el testimoni senzill, feliç i proper d’un missioner. Era una història com els còmics dels anys seixanta. En aquella història, em contava emocionat, “vaig veure”, de manera luminosa, reflectit tot l’horitzó de la meva vida, el rumb i el camí que volia seguir: “jo també seria missioner!”. Alguna cosa semblant al que li va passar a Isaïes i va respondre: “Aquí estic, envia’m” (Is 6,1-11).

El Cercle Éranos, fundat la dècada de 1930 a Ascona (Suïssa), a la vora del Llac Major, és una de les experiències intel·lectuals i també espirituals que més em fascina. M’hagués agradat estar present aquells dies per escoltar de què parlaven i per gaudir de la natura que els envoltava.

La lectura freqüent de la filosofia i la teologia condueix, a mesura que hom acumula anys i lectures en aquests dos àmbits, a una constatació difícil d’ignorar: bona part del pensament filosòfic i teològic s’ha redactat des d’una austeritat d’esperit gens divertida, prescindint sovint dels recursos del somriure, de la rialla franca i dels bons acudits. Hi ha, és clar, excepcions tan il·lustres com Erasme, Kierkegaard, Chesterton, C. S. Lewis, Pascal o Nietzsche, autors en les obres dels quals l’humor, la ironia o la paradoxa ocupen un lloc gens marginal.