Notícies

El dissabte 9 d’octubre de 2021, el papa Francesc va pronunciar un discurs fonamental a l’Aula Nova del Sínode al Vaticà amb motiu del Moment de Reflexió per a l’inici del Procés Sinodal. Aquest acte va marcar l’obertura del camí de tres anys (2021-2023) sota el lema: “Per una Església sinodal: comunió, participació i missió”.

Faltaven pocs dies per a la Pentecosta. L’Úrsula es va aturar davant d’aquella vella placa de fusta de pi clivellada pel temps. De sobte, les veus de la mainada semblava que s’haguessin esvaït. Sols restava un silenci profund. La placa duia inscrita la frase següent:  «En la font més interior, brollem de l’Esperit». (Mestre Eckhart).

L’intercanvi de dons impulsat per l’Esperit Sant ens porta a prendre consciència que és un pilar fonamental del diàleg ecumènic. Perquè és allí on cada Església rep de l’Esperit allò que necessita per arribar a la plenitud de la veritat en Crist. Una plenitud que té el seu fonament en la recerca de la veritat i en l’experiència de la koinonia eclesial. 

Lluís Serra, en un article d'opinió aparegut a Església de Barcelona, destaca que el Document final del Sínode (nn. 49-67) proposa una crida a la conversió que va més enllà de les idees o els dogmes. Aquesta conversió afecta tota la vida humana, especialment les relacions. La sinodalitat —comunió, participació i missió— esdevé l’expressió d’aquesta conversió.

L’Escola de Campaners dedica una de les sessions del curs a l’estudi dels sistemes automàtics de toc de campanes. S’hi aborden tant els mecanismes tradicionals —com els martells de gravetat vinculats als rellotges mecànics— com les solucions més modernes, entre les quals destaquen els electromartells i els motors d’impuls o de volteig, habitualment controlats per centraletes electròniques.

El periodista Vicenç Lozano, que acaba de publicar el llibre Lleó XIV, ombres sota la cúpula, utilitza explícitament l’expressió “pontificat del silenci”. Acostumats al ritme trepidant del pontificat de papa Francesc, el canvi d’estil personal i de clima informatiu al Vaticà resulta evident. Per a Lozano, Lleó XIV és un papa de consens que aposta per continuar les reformes sense soroll, enmig d’un entorn complex, ple de tensions, inèrcies i resistències. «No anunciarà les reformes, però les farà»: en aquesta frase es condensa la lògica profunda d’aquest nou temps.