La publicació del darrer treball de Rosalía, Lux, ha aixecat un gran rebombori. Bisbes, periodistes, pensadors, opinadors, músics... han entrat en el debat. Alguns hi veuen un retorn de la religió -o, més aviat, de l’espiritualitat- altres, en canvi, desconfien de la utilització de símbols cristians arraconats durant dècades per la nostra societat secularitzada.

Aquesta polèmica em toca de prop. Fa anys que, per diversos motius, em dedico a pensar, llegir i escriure sobre el fenomen religiós a la postmodernitat. He intentat cercar les claus d’interpretació i, ara, en plena efervescència de la discussió, m’atreveixo a plantejar algunes consideracions.

Primer de tot, l’interès de Rosalía per l’espiritualitat ve de lluny. Ja el 2017, la cantant de Sant Esteve de Sesrovires va publicar un videoclip titulat “Aunque es de noche”. Es tractava d’una versió del poema de Sant Joan de la Creu “Qué bien sé yo la fonte” amb música del cantaor flamenc, Enrique Morente. 
És un treball que uneix la profunditat mística del frare carmelita, la religiositat popular i l’estètica de la tecnocultura. Una combinació que permet a la cantant mostrar una recerca de la transcendència que em resulta versemblant.

En segon lloc, a Lux cita explícitament una frase de Simone Weil, una autora que m’ha influït molt i sobre la qual el filòsof Byung Chul Han, premi Princesa d'Astúries, acaba d’escriure el llibre Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil. 

Ara bé, el 2023, Rosalia ja va publicar un twit amb la portada del llibre d’aquesta pensadora francesa, “La gravetat i la gràcia”, i amb un post-it enganxat que deia, “Te amo”, amb un cor dibuixat.

La cita de Weil reproduïda en el CD és “L’amor no és consol, és llum”. Aquesta afirmació prové precisament del llibre La gravetat i la gràcia, concretament de l’apartat dedicat al despreniment. De fet, Weil no va publicar cap llibre en vida. Tanmateix, quan estava al Sud de França fugint dels nazis va coincidir amb Gustave Thibon i, en exiliar-se als Estats Units, li va lliurar els seus quaderns de notes, els Cahiers. Uns anys més tard, Thibon va seleccionar frases d’aquests quaderns, les va agrupar per temes i va editar el que seria el primer llibre de Weil publicat pòstumament.

En concret, aquest pensament està extret del Cahier 6. Forma part d’una reflexió sobre la creu. Weil fa una referència implícita a la paràbola del bon samarità. Una trobada sobtada amb la dissort que ens pot generar amargor. Ara bé, aquest sentiment de desconsol no destorba l’experiència de l’amor a Déu. El sofriment no ens impedeix copsar la bellesa amagada de la realitat. En aquells moments, Weil patia els estralls de la II Guerra Mundial i els arriba a comparar amb la destrucció de Troia i de Cartago. En aquest context reivindica l’esperança proporcionada pel deseiximent.

Per tant, segurament cal interpretar aquesta cita de Weil com una invitació a entendre que l’amor no sempre implica benestar, sinó que és llum, és a dir, ens mostra la realitat, ens fa estar atents, com li va passar al bon samarità, per poder copsar la bellesa latent més enllà de les calamitats. En tot cas, és una afirmació molt profunda que ens vol rescatar de la trivialització de l’amor.

Finalment, potser ens trobem en un moment de revival, de retorn del sagrat, de recuperació de la religió, de renaixement espiritual. Al meu entendre ens trobem, tal com he defensat en diversos llibres i articles, en una reconfiguració del fet religiós que s’incultura en un món nou, postmodern -que dona prioritat a l’experiència personal-, globalitzat -que trenca les fronteres dels monopolis religiosos-, i que es transmet per mitjà dels nous dispositius culturals: les xarxes, la música i l’exaltació de la imatge. Tot un repte que cal assumir.