[Cristianisme i Justícia - Jaume Flaquer]

Estem preparant un nou curs a l’ISCREB.

Simone Weil és un personatge fascinant, polièdric i controvertit. Nascuda en el si d’una família jueva no practicant i benestant, des de ben joveneta es va preocupar per la situació dels més desfavorits. Dotada d’una ment brillant, visqué acomplexada pel talent del seu germà, el matemàtic André Weil. Estudià filosofia a la Sorbona, on coincidí amb Simone de Beauvoir. Weil va ser la número 1 de la seva promoció; de Beauvoir, la número 2.

 «La vida espiritual és un èxode constant que ens fa sortir de la nostra terra»

En un context post pandèmic, o més concretament holo endèmic, la oportunitat del que és global s’ha convertit en amenaça, i de les suposades fortaleses, ja conegudes com a veritats amb  peus de fang, n’hem tastat abastament les febleses. Avui, més que mai, ens cal retrobar certeses, pre-veritats, que ens permetin aixecar-nos, re-fer-nos, esperançadament de nou.

M’han invitat a escriure aquest article amb el títol: «On bufa l'Esperit del Senyor avui?» La proposta és molt suggerent i engrescadora. Li he donat uns quantes voltes i m’he adonat que podia caure en un parany: projectar en el buf de l’Esperit els meus somnis, desitjos, il·lusions... Gairebé un escrit amb aires de profecia, potser amb un cert rigor acadèmic, fins i tot curull de tòpics... Què he de fer perquè aquest encàrrec contingui un fruit d’espiritualitat? Cal fer un exercici d’imaginació o potser un itinerari d’escolta i de coherència en el marc eclesial?

En el capítol que Marc dedica a les profecies i exhortacions per als temps finals (Mc 13,1-37), trobem un fragment que situa l’anunci universal de l’evangeli en el context de les persecucions (Mc 13,9-13). És precisament aquí que, segons l’evangelista Marc, l’Esperit Sant serà al costat dels deixebles perquè sàpiguen què han de dir (Mc 13,11), quan aquests hagin de defensar l’evangeli davant dels governants i de les autoritats.

Passats cinquanta dies de la solemnitat de la Pasqua, en què hem celebrat el nucli de l’any litúrgic i de la nostra fe cristiana; és a dir, del Misteri Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Jesús, l’Església celebra amb gran joia la solemnitat de Pentecosta, on fem memòria (anàmnesi) del do de l’Esperit Sant sobre els Apòstols amb la Mare de Déu i l’inici del temps de la missió de l’Església.

          ANTONI MATABOSCH, El Consejo Mundial de Iglesias (1910-2021). Hacia la unidad perdida, (Col. Universàlia 3), Ateneu Universitari Sant Pacià-Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona, ​​2021, 429 pàgines