Religió, poder i sentit a Joc de Trons

A la seva xerrada sobre Joc de Trons, Isaac Llopis proposa una lectura de la sèrie a partir del fenomen religiós. La presència de la religió a la saga A Song of Ice and Fire s’inscriu en un escenari més ampli de les grans produccions audiovisuals contemporànies, que recuperen la dimensió espiritual —institucional o alternativa— com a eina narrativa. En aquest sentit, Joc de Trons pot entendre’s, simbòlicament, com un “joc de déus”, on el poder polític i el poder religiós es trenen de manera inseparable.

La història creada per George R. R. Martin —inspirada en l’Europa medieval i especialment en la història del Regne Unit— se situa principalment a Westeros, un continent dividit en set regnes sota una monarquia centralitzada, marcat per conflictes pel Tron de Ferro. La Guerra dels Cinc Reis, basada en la Guerra de les Dues Roses, constitueix l’eix polític de la narració, però no és l’únic: la lluita pel poder s’entrecreua amb amenaces sobrenaturals més enllà del Mur i amb la reivindicació d’una hereva exiliada a Essos.

En aquest context medieval, la religió és un element essencial. Llopis destaca la gran pluralitat de creences presents a la saga i centra la seva anàlisi en tres religions principals, per la seva rellevància narrativa i els seus clars paral·lelismes històrics.

Tres religions a Joc de Trons

La primera és la religió dels Déus Antics, una fe politeista i animista, vinculada a la natura i als boscos sagrats presidits pels arbres-cor. Sense temples ni jerarquies, aquesta religió arcaica —conservada sobretot al Nord— presenta clars paral·lelismes amb la religió celta. A la sèrie, els seus seguidors solen ser personatges èticament íntegres, cosa que reforça una visió positiva d’una espiritualitat natural, ecològica i no institucionalitzada.

Aquesta religió, originària dels Children of the Forest i adoptada pels primers humans de Westeros, queda progressivament arraconada amb les migracions posteriors, però perviu al Nord i més enllà del Mur. Els seus seguidors —com la casa Stark— solen ser presentats com els personatges més ètics de la sèrie, cosa que no és innocent. Llopis hi veu un paral·lelisme clar amb la religió celta: el vincle amb la natura, la figura del savi-druida (encarnada pel Three-Eyed Raven) i la seva recuperació simbòlica en un món contemporani que idealitza allò arcaic, ecològic i espiritual com a alternativa a la racionalitat moderna.

La segona religió és la Fe dels Set, la religió oficial i majoritària de Westeros, introduïda pels àndals durant les grans migracions. Es tracta d’un monoteisme estructurat en set facetes d’un mateix déu, cadascuna associada a una funció vital concreta. A diferència dels Déus Antics, aquesta fe presenta una organització jeràrquica sòlida: temples monumentals, un llibre sagrat, un clergat establert i un cap suprem, el High Septon. 
Llopis subratlla els paral·lelismes amb el cristianisme medieval, especialment pel seu paper com a religió de l’imperi i pel risc constant de corrupció quan el poder espiritual es confon amb el polític. La irrupció del moviment dels Sparrows, amb el seu discurs de pobresa i puresa moral, mostra com les reformes religioses poden néixer d’una crítica legítima però acabar derivant en intolerància i control social.

I, finalment, la tercera religió és la del Déu de la Llum, R’hllor, un culte dualista i apocalíptic originari d’Essos. Aquesta religió concep el món com l’escenari d’una lluita còsmica entre la llum i la foscor, el foc i el gel, la vida i la mort. 

Els seus sacerdots, com Melisandre, interpreten el foc com a mitjà de revelació divina i anuncien l’arribada d’un messies, Azor Ahai, destinat a vèncer les forces del mal. Llopis hi veu paral·lelismes clars amb el zoroastrisme i amb tradicions gnòstiques i càtares, tant pel seu dualisme radical com pel seu llenguatge profètic. Tot i mostrar un poder real i efectiu, aquesta religió és presentada de manera ambigua, ja que justifica sacrificis cruels en nom d’un bé superior.

Una modernitat grisa

Durant la seva conferencia, Llopis s’allunya de l’anàlisi estricta de Joc de Trons per obrir una reflexió sobre la societat contemporània. No es tracta de moralitzar, sinó d’analitzar-nos col·lectivament. Vivim —afirma— en una modernitat marcada per una certa grisor: una vida altament tecnificada, ordenada i funcional, on el saber és eminentment tècnic i instrumental. Estudiem per treballar, produïm per consumir, però com a persones sovint sentim que “falta alguna cosa”.

Aquesta mancança explica, en part, la persistència de la dimensió religiosa, encara que adopti formes noves i difuses. Avui no predominen tant les religions tradicionals com els seus succedanis: espiritualitats fragmentades que apareixen en espais aparentment no religiosos. El futbol, per exemple, funciona sovint com una experiència quasi litúrgica; els rànquings, els rituals mediàtics o les sèries televisives ofereixen microrelats de sentit que no exigeixen compromís, però que satisfan una necessitat profunda d’evasió i transcendència.

Les sèries com a substitutes d’històries sagrades

En aquest context, les grans sèries esdevenen relats substitutius de les antigues històries sagrades. Davant la crisi de transmissió de la fe —trencada a la família, al barri i fins i tot a l’escola—, els mitjans de comunicació acaben configurant l’imaginari col·lectiu. El mite i la metàfora, que la modernitat havia expulsat en nom de la raó, tornen amb força: ens fascina allò màgic, profètic i inexplicable. No és casual que les religions animistes i dualistes siguin les més ben valorades a Joc de Trons: representen una alternativa simbòlica a un món excessivament racionalitzat.

Jon Snow com Jesús de Natzaret?

Llopis tanca la conferència mencionant possibles punts en comú que tenen en comú el personatge Jon Snow i amb Jesús de Natzaret. Jon Snow és algú humil, marginat i no se sap quin origen té. Snow no busca el poder però exerceix una autoritat moral indiscutible. Té una visió universal de la humanitat, més enllà de fronteres, cases o nacionalitats, i està disposat a donar la vida pels altres. Traït pels seus, mor i ressuscita, i finalment s’allunya del centre del poder per obrir la possibilitat d’un nou començament.

Aquest paral·lelisme no pretén convertir Joc de Trons en un relat cristià, sinó mostrar com les narratives contemporànies continuen reciclant arquetips religiosos per donar sentit a l’experiència humana. Aquestes històries ens recorden que, més que respostes tancades, continuem necessitant preguntes, símbols i relats que ens ajudin a comprendre qui som i cap on volem anar.