Notícies

La història que ens mobilitza cada 8 de març ve de lluny, i no em refereixo al dia 8 de març de 1857, ni al 1977 quan es va proclamar el  8 de març com el “Dia internacional de la dona”, perquè l’exclusió de les dones ve de més lluny. Esclavitud,  menyspreu, silenciament... i amb una bona dosi de conformisme mal fonamentat en la voluntat dels déus, el Déu o, simplement, dels barons, que dirigien i guiaven la societat.

¿És possible viure sense creure en res? ¿Què volen dir termes com espiritualitat, religió o no creient? ¿Seria millor un món sense ateus o sense religions? ¿Els ateus no creuen en res? ¿Pot haver-hi una espiritualitat atea? ¿La indiferència és una perspectiva tan raonable com les altres? ¿Tots els déus s’assemblen? ¿El budisme originari és una religió? ¿L’estat-nació pot esdevenir una substitució dels déus? ¿Pot la cièn­cia donar sentit a la vida de les persones?

Temps de dejuni i d'abstinència, que convida a la conversió personal a Déu. Austeritat i silenci. Almoina i pregària. Els dies previs, com la pràctica serà rigorosa, es dediquen a gaudir dels plaers de la vida davant d'un període de gran severitat que s'aproxima. D'aquí ve la paraula, que té el seu origen en la expressió «carnes tollendas» [carns que es treuen].

Entrem, un any més, en els noranta dies forts de l’any litúrgic com són els dies sants de la passió, mort i resurrecció del Senyor, amb els seus cinquanta dies posteriors commemorant aquest Misteri Pasqual així com els quaranta dies previs de preparació com és el temps de la Quaresma. I avui ho iniciem amb el Dimecres de Cendra.

Immaculada Farré desplega aquesta qüestió en el text de la seva tesina de llicència amb especialitat en la identitat cristiana i diàleg.

El proppassat 3 de novembre, a l’Escola de Teologia del Maresme, a Mataró, vam tenir l’oportunitat de parlar sobre el ric i controvertit debat sobre ciència i teologia a l’Església entre els segles XVI i XVIII, un moment transcendental per a la definició de les relacions entre el pensament cristià i el saber científic a Occident. Va ser aleshores que es van posar els fonaments d’una síntesi plenament vigents per a molts creients avui dia (també del món de la ciència), que és la compatibilitat entre un credo religiós personal –amb tradicions cosmològiques pròpies– i l’observació crítica (i empírica) de la realitat natural.