El 1927, Freud va publicar El porvenir de una ilusión, un petit assaig sobre la secularització de les societats europees i en el qual anticipa, des del seu punt de vista, l’amplificació d’aquesta tendència a llarg termini. Veu en aquest fenomen una maduració de la civilització, la causa principal de la qual rau en el progrés científic: les idees religioses reben la condició d’il·lusions, destinades a ser dissipades pel creixement exponencial de les llums de la raó.

Aquesta obra, certament, no és l’única que ha tractat la religió en el corpus freudià; s’inscriu dins del que hom pot anomenar una teoria freudiana de la religió. Dos llibres majors especialment, Tótem y tabú (1913) i Moisés y la religión monoteísta (1939), volen determinar la gènesi a la vegada psicològica i històrica de les idees religioses –i més particularment de la idea de déu.

Tanmateix, El porvenir de una ilusión és prou singular, ja que s’hi manifesta una necessitat, per a Freud, d’afirmar el caràcter decididament irreligiós de la psicoanàlisi, i de declarar-se públicament a favor del declivi de la religió. És sobretot aquesta professió de «no fe» que ens ha interpel·lat i que fa d’aquesta tesina la pedra angular de la reflexió de Freud sobre el fet religiós.