«Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.» Aquest verset bíblic, tan citat com ignorat, resumeix una de les aspiracions més nobles de les religions monoteistes. Ens hi acollim sovint com a prova de bona consciència, com si n’hi hagués prou amb repetir-lo per demostrar que volem el bé. Però la realitat, tossuda, ens recorda que aquestes paraules mai no han impedit guerres, venjances ni fanatismes.

L’altre mereix el nostre amor... mentre sigui el nostre. Però, i quan discrepa, quan pertany a una altra fe, a una altra nació, quan ens qüestiona? Continua sent proïsme, o passa a ser una amenaça?

Aquest dilema no és exclusiu de la religió. També en el debat polític actual domina una polarització asfixiant. Hi ha una desconfiança radical envers qui pensa diferent. I quan parlem d’Israel i Gaza, aquest silenci imposat per la por de donar munició a l’enemic esdevé gairebé absolut. Qualsevol crítica es pot llegir com una traïció; qualsevol empatia, com una feblesa.

Jo mateix he callat moltes vegades. Però avui sento que cal trencar aquest silenci. No pas per acusar, sinó per estimar de veritat. Perquè, tal com diu la Bíblia, estimar no vol dir tancar els ulls. Vol dir mirar l’altre de cara, veure’n les ferides i també els errors. Vol dir posar-li un mirall al davant, no pas per humiliar-lo, sinó perquè pugui reconèixer-se i millorar.

Parlo avui per amor a Israel. Perquè em dol veure’l enfonsat en el desordre polític i la fallida moral. Parlo també per la tragèdia viscuda pel poble de Gaza, per les criatures mortes, pel trauma que arrossega tota una regió.

L’amor que sento per Israel no és el d’una promesa messiànica ni el d’una idealització de la terra. És un amor real, fonamentat en la història i en la supervivència d’un poble perseguit. Però aquest amor no pot exigir l’aniquilació d’un altre poble. Això no és sionisme: és supremacisme. I trenca amb el projecte fundacional d’Israel, que proclamava —en la seva Declaració d’Independència— la voluntat d’estendre la mà a tots els veïns i els seus pobles.
Per això, estimar avui vol dir exigir a Israel un acte de consciència.
Vol dir donar suport als qui saben que només la democràcia pot salvar el projecte sionista.
Als qui rebutgen el racisme i el fanatisme que traeixen la història.
Als qui veuen el patiment dels infants de Gaza i no miren cap a una altra banda.
Als qui entenen que, sense pau i sense futur per al poble palestí, tampoc n’hi haurà per al poble israelià.
Als qui saben que cap dolor es repara matant de gana innocents o condemnant criatures.

Aquest és el veritable amor al proïsme. No el d’una promesa buida o incondicional, sinó el d’una exigència moral que ens obliga a preservar la nostra humanitat —i la dels altres. Només així, la generació que naixerà podrà conèixer alguna cosa més que l’odi.