[Article original aparegut al blog Gerasa, Catalunya Religió] El periodista Vicenç Lozano, que acaba de publicar el llibre Lleó XIV, ombres sota la cúpula, utilitza explícitament l’expressió “pontificat del silenci”. Acostumats al ritme trepidant del pontificat de papa Francesc, el canvi d’estil personal i de clima informatiu al Vaticà resulta evident. Per a Lozano, Lleó XIV és un papa de consens que aposta per continuar les reformes sense soroll, enmig d’un entorn complex, ple de tensions, inèrcies i resistències. «No anunciarà les reformes, però les farà»: en aquesta frase es condensa la lògica profunda d’aquest nou temps.

També ha canviat la manera com circula la informació. Fins fa poc semblava arribar per si sola, de manera constant i gairebé automàtica; ara, en certa manera, cal anar-la a buscar, interpretar-la i contrastar-la. En aquest context, s’ha anunciat la possible publicació, el 15 de maig, de la primera encíclica de Lleó XIV, provisionalment titulada Magnifica humanitas. Alguns dels seus temes ja haurien estat esbossats en intervencions durant el seu recent viatge apostòlic a diversos països africans. Com en León XIII, tot apunta a un marcat accent social, on la pau, la justícia i la dignitat humana podrien ocupar un lloc central.

El silenci de Lleó XIV no és absència ni estratègia de replegament. És, més aviat, una forma de presència. No busca la polèmica ni l’exposició constant, però tampoc no defuig la paraula quan és necessària. La seva reacció davant les declaracions de Donald Trump ho va posar de manifest: va qualificar de «veritablement inacceptable» l’amenaça de «destruir tota una civilització» i va cridar els ciutadans a comprometre’s activament en la construcció de la pau. Sense elevar el to ni entrar en una lògica de confrontació, va situar el debat en el terreny moral, allà on les paraules recuperen el seu pes i la seva responsabilitat. La seva resposta posterior va ser igualment clara: no té por ni pretén polemitzar. L’Evangeli —va recordar— no pot ser instrumentalitzat amb finalitats polítiques.

Aquest estil trobarà ben aviat una expressió propera en el nostre entorn. El viatge apostòlic previst per al mes de juny permetrà percebre de manera directa aquesta manera de ser i de parlar: sòbria, serena, essencial. A la Basílica de la Sagrada Família, la trobada entre el rigor del matemàtic i la intuïció de l’arquitecte —de Prevost amb Antoni Gaudí— es podrà llegir com una síntesi de fe pensada i fe viscuda. La visita a la parròquia de Sant Agustí posarà l’accent en l’atenció a la vulnerabilitat social, mentre que Monestir de Montserrat evocarà la dimensió mariana i la cura de la creació com a responsabilitat compartida.

Potser aleshores s’entendrà millor que aquest pontificat no pretén omplir l’espai amb paraules, sinó donar-li sentit. En un temps saturat de soroll, en què la sobreexposició dilueix sovint el valor del que es diu, el silenci pot esdevenir un espai fecund. No com a buit, sinó com a lloc d’escolta, de discerniment i de veritat. Tal vegada aquí rau la seva força: a recordar que no tot allò important necessita ser proclamat en veu alta, i que algunes de les transformacions més profundes comencen precisament quan el soroll s’apaga.