Les nostres societats estan canviant acceleradament, tan ràpid que ens costa seguir el ritme dels canvis. De fet, s’ha creat una transició increïble entre el que érem com a societat fa només unes dècades i el que ens estem convertint. Les normes i valors que imperaven no fa tant s’han destrossat literalment a favor d’una llibertat que preocupa a molts. Fins on arribarem en aquesta emancipació que s’esdevé per tot arreu?

En aquesta carrera frenètica cap al futur, és important preguntar-nos què volem construir o assolir com a societat. El que podem observar actualment és una crida general a obrir-nos al món, a sortir dels nostres horitzons tancats, a trencar els nostres marcs massa estrets, a plantejar els profunds valors de fraternitat, d’acollida, d’obertura, que són també els valors de l’Evangeli.

Aquest clima i aquesta necessitat sentida d’obertura i d’alliberament no significa la promoció d’un món sense regles ni referents. Anar en aquesta direcció, evidentment, ens conduiria cap al caos i afavoriria un desordre insostenible, inevitablement contraproduent.

M’ha semblat que la paraula de Crist relatada al 4t Evangeli pot inspirar la perspectiva justa en la qual hom pot situar-se com a cristià. Quan Jesús diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6), es revela com a Paraula viva i no com a llei fixa. Qui és la nostra llei, Crist, es fa present en nosaltres mitjançant el seu Esperit. Per aquesta presència, un principi d’adaptació i d’integració és inherent a la nostra condició de creients, de comunitat cristiana, tots cridats a crear un nou camí de justícia, de pau, d’amor mutu. No som esclaus, sinó homes i dones lliures. L’Esperit ens fa persones lliures des de dins i ja no persones determinades només des de fora, necessàriament controlades per tradicions fixes.

Com Israel a Egipte, Déu ens convida a sortir i creuar el mar i el desert cap a una terra promesa. Acompanya el seu poble dia i nit i ens convida a construir relacions justes i saludables entre nosaltres i amb ell. La humilitat, la confiança i l’audàcia ens són necessàries. El repte és immens; aquesta és una nova creació a produir. El món és obert i la promesa infinita, d’acord amb el mateix Déu.

En virtut d’aquesta llibertat oferta, ja no tindrem por d’evolucionar; només tindrem por d’endurir-nos amb unes lleis que potser en el passat estaven destinades a protegir-nos, però que eventualment esdevenen obsoletes. Com a societat, tenim diverses passes per fer, de manera lliure i responsable, i per això tenim un guia segur, Crist, que és camí d’humanització. Si no som prou madurs per adaptar-nos i transformar-nos, correm el risc de retrocedir i adoptar actituds extremistes, les mateixes que denunciem a altres llocs.

Anem amb compte de no caure en una reacció de vertigen i de por que ens fes escapar de tot canvi. Recordem les paraules que el Senyor va dir als deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi» (Jn 14, 1). I de nou aquestes paraules de l’Apocalipsi: «Jo faig que tot sigui nou» (Ap 21,5). L’Esperit de Pentecosta continua bufant, no ho oblidem i sobretot, no impedim que bufi.