General

Només és un vot, però és el meu vot

Localització
Barcelona

L'últim diumenge de maig estan previstes, en el nostre cas, eleccions municipals. Davant d'aquesta responsabilitat cívica, recordo aquest principi bàsic de Jean-Jacques Rousseau, exposat en la seva obra El Contracte Social, escrita el 1762: «Per poca influència que la meva veu pugui tenir en els negocis públics m’és suficient el dret que tinc de votar per imposar-me el deure d'assabentar-me'n». Per realitzar aquesta tasca, abans de dipositar la meva papereta a l'urna, he de reflexionar sobre un tema avui ineludible, que es resumeix en l'obra de Hannah Arendt Veritat i mentida en la política, publicada el 1972, on afirma: «La mentida sempre ha estat vista com una eina necessària i justificable per a l'activitat no només dels polítics i els demagogs sinó també de l'home d'Estat». Aquesta apreciació d'Arendt avui s’engeganteix a través de la tecnologia, que és utilitzada al servei de la publicitat i la propaganda, sense la mínima preocupació per la veritat. Els programes electorals solen ser desconeguts. No s'apel·la a la raó dels votants, sinó sobretot a les seves emocions i als seus instints. Molts fan servir el mecanisme de destruir la confiança de la gent en els seus adversaris a través de l'engany, la difamació, els escàndols... Ambient tòxic d'alt voltatge. Discernir en aquesta situació no és gens fàcil.

En unes eleccions, no només estan en joc les idees polítiques o els projectes de transformació social, que serien inherents al bé comú, sinó també interessos individuals. Les persones que figuren a les llistes són conscients que la victòria, filtrada posteriorment pels pactes de grups, li proporcionen una cadira, un sou i uns avantatges que podran gaudir durant quatre anys. Els seus entorns i amistats podran veure's beneficiats per contractes públics substanciosos. En realitat, unes eleccions actuen inevitablement com una oficina d'ocupació. Si es viu d'aquesta manera, és a dir, més com a guany personal que com a servei col·lectiu, el bé comú se'n ressent. No és estrany que la política caigui en descrèdit, tot i que no a tothom cal ficar-lo al mateix sac.

No podem abdicar del nostre compromís cívic ni convertir-nos en hooligans d'un partit polític, com si fóssim afeccionats d'un equip esportiu. S'ha polaritzat la societat i s'ha perdut el matís del vot. No obstant això, no ens hem de deixar posseir pel desencís ni pel cinisme. Només és un vot, però és el meu vot, del qual només jo soc responsable.

Altres notícies
General

L’hospitalitat com a camí espiritual i vincle de fraternitat universal

20 gener 2025
L’hospitalitat és més que un gest d’acollida: és un compromís profund amb l’altre que revela la dimensió espiritual i transformadora de la humanitat. Francesc-Xavier Marín, en la conferència "L’hospitalitat: deure d’obertura a la transcendència", la va explorar des de la fenomenologia, subratllant-la com a nucli de la fe i la convivència.
General

L’inconscient com a pont cap al sagrat

Amb motiu del 25è aniversari de la publicació de L’inconscient, casa de Déu?, Josep Otón revisita la tesi central que va inspirar aquell primer llibre: l’inconscient actua com una mediació essencial en l’experiència espiritual. Aquesta idea, lluny de l’espiritualitat immediata del misticisme pur o del reduccionisme crític que veu la fe com un fenomen estrictament psicològic, obre un camí intermedi per comprendre la dimensió interior de l’ésser humà.
General

El risc de l’Iran: I si s’unissin els conflictes d’Ucraïna-Rússia, Iran-Israel i Xina-Taiwan?

Article aparegut a Cristianisme i Justícia Israel no està atacant l’Iran per garantir la seva pròpia seguretat, sinó per assegurar que, amb seguretat, pugui continuar amb la neteja ètnica a Gaza i a Cisjordània. Fa temps que ha renunciat a qualsevol solució dialogada amb els palestins. Després d’haver debilitat Hezbollah, neutralitzat Hamàs i amb la caiguda de Bashar al-Assad a Síria, era massa temptador intentar acabar (definitivament?) amb el règim de l’Iran.