L'últim diumenge de maig estan previstes, en el nostre cas, eleccions municipals. Davant d'aquesta responsabilitat cívica, recordo aquest principi bàsic de Jean-Jacques Rousseau, exposat en la seva obra El Contracte Social, escrita el 1762: «Per poca influència que la meva veu pugui tenir en els negocis públics m’és suficient el dret que tinc de votar per imposar-me el deure d'assabentar-me'n». Per realitzar aquesta tasca, abans de dipositar la meva papereta a l'urna, he de reflexionar sobre un tema avui ineludible, que es resumeix en l'obra de Hannah Arendt Veritat i mentida en la política, publicada el 1972, on afirma: «La mentida sempre ha estat vista com una eina necessària i justificable per a l'activitat no només dels polítics i els demagogs sinó també de l'home d'Estat». Aquesta apreciació d'Arendt avui s’engeganteix a través de la tecnologia, que és utilitzada al servei de la publicitat i la propaganda, sense la mínima preocupació per la veritat. Els programes electorals solen ser desconeguts. No s'apel·la a la raó dels votants, sinó sobretot a les seves emocions i als seus instints. Molts fan servir el mecanisme de destruir la confiança de la gent en els seus adversaris a través de l'engany, la difamació, els escàndols... Ambient tòxic d'alt voltatge. Discernir en aquesta situació no és gens fàcil.

En unes eleccions, no només estan en joc les idees polítiques o els projectes de transformació social, que serien inherents al bé comú, sinó també interessos individuals. Les persones que figuren a les llistes són conscients que la victòria, filtrada posteriorment pels pactes de grups, li proporcionen una cadira, un sou i uns avantatges que podran gaudir durant quatre anys. Els seus entorns i amistats podran veure's beneficiats per contractes públics substanciosos. En realitat, unes eleccions actuen inevitablement com una oficina d'ocupació. Si es viu d'aquesta manera, és a dir, més com a guany personal que com a servei col·lectiu, el bé comú se'n ressent. No és estrany que la política caigui en descrèdit, tot i que no a tothom cal ficar-lo al mateix sac.

No podem abdicar del nostre compromís cívic ni convertir-nos en hooligans d'un partit polític, com si fóssim afeccionats d'un equip esportiu. S'ha polaritzat la societat i s'ha perdut el matís del vot. No obstant això, no ens hem de deixar posseir pel desencís ni pel cinisme. Només és un vot, però és el meu vot, del qual només jo soc responsable.