L’ascensi de l'escolta i la pedagogia del dejuni
Elements per a una lectura teològicopastoral del missatge de Quaresma de Lleó XIV
En el marc de l’itinerari litúrgic cap a la Pasqua, el missatge quaresmal de Lleó XIV d’enguany articula una proposta espiritual que pot ser interpretada com una síntesi entre dues pràctiques clàssiques de la tradició cristiana: l’escolta i el dejuni. Lluny de reduir-se a exhortacions devocionals, el text configura una veritable pedagogia de la conversió, en la qual ambdues pràctiques apareixen estructuralment correlacionades i orientades tant a la transformació personal com a la renovació eclesial i social.
1. L’escolta com a categoria teològica fonamental
El missatge parteix d’una premissa implícita: la conversió no és primàriament un acte voluntarista, sinó una resposta a una iniciativa prèvia de Déu que es revela i interpel·la. La referència a l’episodi de la bardissa ardent (Ex 3,7) no té un caràcter merament il·lustratiu, sinó que fonamenta una hermenèutica de la història: Déu es presenta com aquell que «veu» i «escolta» el clam del seu poble.
Aquesta afirmació comporta conseqüències epistemològiques. L’escolta no és només una actitud moral, sinó una disposició cognitiva que configura el subjecte creient. En un context cultural caracteritzat per la sobreproducció de discursos i la fragmentació de l’atenció, la Sagrada Escriptura esdevé un criteri normatiu que educa la sensibilitat i ordena la recepció de les veus que reclamen discerniment. Escoltar «com Déu escolta» implica reconèixer el sofriment dels pobres com a lloc teològic i criteri de verificació de l’autenticitat eclesial.
2. El dejuni i l’antropologia de la capacitat
El desenvolupament ulterior del missatge recupera una intuïció clàssica de l’antropologia agustiniana: la relació entre desig, manca i capacitat. En la línia de sant Agustí, la fam i la set no constitueixen una deficiència purament negativa, sinó una condició pedagògica que eixampla el subjecte i el disposa a una plenitud futura.
«Pertoca, doncs, als homes que duen aquesta vida mortal tenir fam i set de justícia; en canvi, estar sadollats de justícia és propi de l’altra vida. D’aquest pa, d’aquest aliment, n’estan sadollats els àngels; en canvi, els homes, mentre tenen fam, s’eixamplen; mentre s’eixamplen, són dilatats; mentre són dilatats, es fan capaços; i, fets capaços, al seu temps seran sadollats»
Aquesta seqüència descriu un dinamisme de dilatació interior que pot ser llegit en clau ascètica: el dejuni no es limita a una pràctica penitencial, sinó que opera com a disciplina formativa que reordena els desitjos i restableix la primacia del bé últim sobre els béns immediats. El dejuni, per tant, s’erigeix com una pedagogia de la llibertat que capacita per a una recepció més plena del do diví.
3. L’ètica del llenguatge i la dimensió simbòlica del dejuni
Una aportació rellevant del missatge de Lleó XIV és l’ampliació semàntica del dejuni més enllà de l’àmbit alimentari. La crida a abstenir-se de paraules que fereixen —calúmnies, difamacions, judicis temeraris— situa la pràctica ascètica en l’esfera simbòlica i relacional.
Aquesta perspectiva permet articular una veritable ètica del llenguatge. En societats marcades per la polarització i la immediatesa digital, el control de la paraula esdevé una forma de responsabilitat pública. El «dejuni de paraules» no és un silenci evasiu, sinó una purificació que restitueix a la paraula la seva funció constructiva. En aquest sentit, el dejuni es revela com un instrument de configuració d’una cultura de pau.
4. Conversió i dimensió comunitària: una lectura sinodal
El missatge subratlla la dimensió comunitària de la conversió, evocant l’assemblea penitencial narrada a Ne 9,1-3. Des d’aquesta perspectiva, la Quaresma és un espai privilegiat per a l’exercici de la sinodalitat. La conversió adquireix una dimensió institucional quan comporta la revisió d’estils de govern, de pràctiques comunicatives i de dinàmiques comunitàries. La reforma eclesial es fonamenta en subjectes formats en l’escolta i en la disciplina del desig.
5. Orientacions pràctiques en clau formativa
Les propostes de Lleó XIV es poden sistematitzar així:
- La lectio divina amb dimensió social: integrar l’exegesi amb l’anàlisi de la realitat.
- L’examen de consciència digital: sobre l’ús del llenguatge a les xarxes.
- Espais de silenci: com a condició per a la dilatació interior.
- Sobrietat compartida: vincular l’ascesi personal amb la solidaritat efectiva.
Aquest conjunt d’iniciatives configura una escola de formació del desig, en la qual escolta i dejuni apareixen com a dispositius complementaris d’una mateixa dinàmica de conversió.
Conclusió
El missatge quaresmal de Lleó XIV proposa una síntesi coherent entre antropologia, espiritualitat i responsabilitat social. L’escolta disposa el subjecte a la recepció de la Paraula i del clam dels pobres, mentre que el dejuni el capacita per a una llibertat més plena davant la servitud dels béns immediats.
Ambdues pràctiques no s’han d’entendre com a exercicis aïllats, sinó que convergeixen en una pedagogia del desig que orienta la comunitat eclesial cap a una transformació integral. En última instància, la proposta del Pontífex ens recorda que la reforma de les estructures —ja siguin eclesials o socials— resta estèril si no neix de subjectes que han après a dilatar el seu cor en l’ascesi i l’atenció a l’altre. La Quaresma, sota la mirada de Lleó XIV, esdevé així un laboratori d’humanitat i un camí necessari cap a la civitas caritatis.
Pregària per al camí quaresmal
Senyor de la Paraula i del Silenci, concediu-nos la gràcia d’una oïda recta i d’un cor disposat. Que la vostra Paraula ens transfiguri i sapiguem discernir el clam dels qui pateixen.
Doneu-nos la fermesa per a un dejuni autèntic: que la distància dels béns superflus eixampli el nostre anhel de Vós. Il·lumineu el nostre llenguatge i purifiqueu els nostres judicis per a ser paraula reconciliadora.
Dilateu, Senyor, els nostres cors perquè siguin aptes per a acollir-vos, i feu de la nostra vida un testimoni de la vostra misericòrdia i de la civitas caritatis.
Per Crist, Senyor nostre. Amén.