M’han invitat a escriure aquest article amb el títol: «On bufa l'Esperit del Senyor avui?» La proposta és molt suggerent i engrescadora. Li he donat uns quantes voltes i m’he adonat que podia caure en un parany: projectar en el buf de l’Esperit els meus somnis, desitjos, il·lusions... Gairebé un escrit amb aires de profecia, potser amb un cert rigor acadèmic, fins i tot curull de tòpics... Què he de fer perquè aquest encàrrec contingui un fruit d’espiritualitat? Cal fer un exercici d’imaginació o potser un itinerari d’escolta i de coherència en el marc eclesial? Si és aquesta darrera opció, caldria rellegir què va passar a la primera pentecosta. I si el llibre dels Fets del Apòstols conté una «segona pentecosta», que passa gairebé inadvertida, però que està molt més propera a la meva realitat avui? Vull començar recordant aquestes dues vingudes de l’Esperit a la comunitat cristiana. En aquest record potser trobaré l’entrellat per discernir si el vent correspon al buf de l’Esperit o a una distorsió de la mundanitat espiritual. Com ho puc saber? Com ho puc distingir? Probablement, la Paraula de Déu m’il·lumini i encoratgi.

La vinguda de l’Esperit Sant succeeix a la festa de la Pentecosta, quan els jueus celebren la cloenda del temps de Pasqua, cinquanta dies després d’aquesta festa. Dia gran (Fets 2,1-4) . Els apòstols es troben reunits, Han passat deu dies de l’Ascensió de Jesús. L’absència del mestre ressuscitat és una llosa. Han de programar el seu futur sense la seva presència, a la que estan tan acostumats. De sobte, es produeix un impacte, consistent en una ventada impetuosa que omple tota la casa. Experimenten la vinguda de l’Esperit simbolitzada en unes llengües de foc que es posen damunt de cada un d’ells. Tots queden plens de l'Esperit Sant. Les conseqüències: parlen diverses llengües i Pere predica davant d’una multitud internacional que s’amuntegava a l’exterior.

La «segona Pentecosta» esdevé un dia qualsevol. No coincideix amb una festa litúrgica important. No són el conjunt dels apòstols els protagonistes. Pere i Joan han estat detinguts, empresonats i jutjats. Han rebut la prohibició clara i expressa d’ensenyar en nom de Jesús. Tornen als seus, que els reben amb una barreja de joia i preocupació. Unànimement adrecen a Déu una pregària, que l’autor dels Fets recull (4,23-31): «Quan van acabar la pregària, va tremolar el lloc on eren reunits; tots foren omplerts de l'Esperit Sant i proclamaven amb valentia la paraula de Déu». Cal no oblidar que viuen en un context de persecució, de prohibicions, d’amenaça de ser detinguts i de ser tancats a la presó.

La vinguda de l’Esperit, en ambdós casos, sembla seguir un protocol: (a) la comunitat es troba reunida, tots junts; (b) sacsejada general del lloc: una ventada impetuosa o un tremolor, com un terratrèmol; (c) tots són omplerts de l'Esperit Sant; i (d) una comunicació convincent: parlen diverses llengües, prediquen o proclamen amb valentia la Paraula de Déu. 

La vinguda de l’Esperit és el tercer pas d’aquest itinerari. Abans, però, s’ha de tenir cura de la comunitat, de trobar-se tots junts, de pregar unànimement, de viure intensament les dificultats dels evangelitzadors, de no enfortir tant les diferències que els incapacitin per trobar punts en comú, especialment la fe en Jesús... Sovint les divisions en el si de les comunitats no obeeixen a aspectes dogmàtics, sinó a petits detalls: com es viu la litúrgia, com s’organitza una parròquia, com es relacionen les persones... Abans, també, la comunitat tindrà una experiència que la descol·loca: una ventada o un tremolor. La seguretat està en la persona de Jesús i, per tant, caldrà deixar de banda les seguretats en els edificis, en les organitzacions, en els muntatges... L’Esperit arriba sovint quan les persones i les comunitats són febles, vulnerables, perseguides. A partir d’aquí, l’acció de l’Esperit és imprevisible. No hi ha mèrit, sinó gràcia. Atenció, però. No el reben només la flor i nata de la comunitat, ni la gent més preparada, ni els més il·lustrats...sinó tots, sense excepció. El resultat final és evident: la proclamació amb valentia de la Paraula de Déu i el testimoniatge. Com diu el papa Francesc: una Església en sortida. Res de tancar-se a la sagristia o de confinar-se en el temple.

Potser, en alguns llocs, es repetirà l’experiència de Pau a Efes quan pregunta a uns deixebles: «Ja vau rebre l'Esperit Sant, quan us vau convertir a la fe?. Ells li respongueren: --Ni tan sols hem sentit a dir que hi hagi un Esperit Sant.» (Fets 19,1-7). Sovint l’Esperit és el gran oblidat a l’Església. Serà bo d’adreçar-li la nostra pregària oberts als regals dels seus dons

La pregunta inicial segueix viva: «On bufa l'Esperit del Senyor avui?» No he donat la resposta que es podia esperar, però crec que he complert l’encàrrec rebut.