[Article original aparegut al blog de Cristianisme i Justícia] El 25 de maig, després d’un temps d’espera i moltes ganes, vam poder llegir la primera encíclica de Lleó XIV. Una encíclica esperada que havia generat no poca expectació.

Sabíem de la preocupació del Papa per la situació antropològica. Ho havia manifestat en diferents ocasions: a la carta als educadors, en el viatge a l’Àfrica… Aquí torna sobre el tema, aportant motius de la seva preocupació i també propostes —que no pas respostes—.

Comença amb una frase —«La magnífica humanitat que Déu ha creat es troba avui davant d’una elecció decisiva: aixecar una nova torre de Babel o edificar la ciutat on Déu i la humanitat habiten junts»— que ens recorda Fratelli tutti i l’aposta de Francesc davant el fratricidi de la fraternitat.

En aquest mateix inici, ens fa tornar la mirada cap a Jesucrist, referència de plenitud per als cristians i les cristianes, rostre de la misericòrdia de Déu (Misericordia vultus). Alhora, des d’aquest ancoratge que és el Crist experimentat des de l’Esperit, fidel al seu record constant i al desig de potenciar la Doctrina Social de l’Església, ens convida a col·laborar en la promoció del «desenvolupament integral» de cada individu per identificar «nous camins per al bé comú».

Ja des d’un inici el Papa ens posa un marc referencial evident: la pregària i la fe en un Déu que és trinitari i, per tant, relació; la caritat-misericòrdia com a resposta i clau davant les necessitats d’aquest món; i el desig de generar unitat des de la fraternitat.

El Papa busca els «nous assumptes», aquelles realitats que marquen l’esdevenir del nostre món. I és aquí on situa una preocupació personal: la qüestió de la tècnica i la digitalització. Des del començament reconeix que aquesta no és contrària per se a la persona, però en el moment actual el seu creixement exponencial obre nous horitzons que obliguen a revisar i avaluar el seu impacte des de la perspectiva del bé comú. És un repte —diu el Papa— que «ens correspon assumir amb lucidesa i responsabilitat».

L’encíclica no pretén donar respostes, sinó «iniciar un discerniment compartit» que ens ajudi a buscar-ne, reconeixent «l’autonomia de les realitats terrenals i la distinció de competències entre la comunitat eclesial i la política», així com també la de les diverses ciències, amb les quals convida a establir un «diàleg fecund».

Per a això, reconeixent el lloc «privat» des d’on neix aquest nou poder tecnològic, ens ofereix dues imatges bíbliques que ens poden ajudar en el discerniment: la construcció de la torre de Babel (Gn 11,1-9) i la reconstrucció dels murs de Jerusalem (Ne 2-6). Amb aquestes línies, ens convida a superar «la idolatria del lucre» per tal d’«edificar junts, transformant la diversitat en un recurs i fent de l’escolta i del diàleg el terreny comú on fer créixer la justícia i la fraternitat».

El text ens ofereix, a més, un recorregut per la Doctrina Social de l’Església que ens ajuda a entendre-la. Fidel a aquesta, Lleó XIV ens ofereix punts clau de discerniment i avaluació de la nostra relació amb les tecnologies imminents. Són els diferents principis de la DSE els que ens poden ajudar a avaluar i situar aquest discerniment: des del bé comú, el principi de subsidiarietat, la solidaritat i la justícia social. Això convergeix, en un primer moment, en un «examen de consciència per a l’Església» des d’on treballar i proposar respostes. Sens dubte, una gran tasca de mirada ad intra per poder ser testimoni i proposta ad extra. Una cura d’humilitat i honestedat.

En un segon moment, només després del recorregut que ens ha ajudat a recordar on som i per a què, s’aborda el tema de la tecnologia i es mira cap a aquesta IA tan parlada, tan usada i tan temuda. Només ara podem construir una bateria de preguntes que ens permetin situar el tema a la llum de l’Evangeli i de la DSE per donar una resposta que dignifiqui la humanitat.

El que el Papa exposa sobre la qüestió tecnològica i la IA ho deixo al lector. Em sembla un gran encert el camí recorregut per abordar-ho, i valoro aquest procés com a fonamental per no donar respostes ràpides. Només des d’una realitat conscient i patent es pot abordar un tema complex en el nostre temps. Però el camí per fer-ho ens pot ajudar a donar una resposta serena i encertada al nostre món.

Així mateix, l’encíclica ens situa també davant els plantejaments del transhumanisme i del posthumanisme, recuperant la preocupació antropològica de la qual neix el text. Per respondre-hi, Lleó XIV mira allò que ens fa ser més humans, allò que és reconegut des d’una lectura teològica de les perifèries, espai per trobar la veritat i reconèixer la dimensió humana. Per això, el text continua situant l’ésser humà, clar protagonista del text, davant la realitat social que viu, i des d’aquí respondre a les necessitats actuals des de la cura en aquests moments de transformació.

El text i la proposta que hi ha inscrita ens demanen temps, una cosa que sembla que avui passa abans d’arribar. Tanmateix, pot ser la proposta que oferim al món. Temps, pausa per pensar, situar, aclarir i potenciar la plenitud humana. Aquí —igual que en el seu viatge a l’Àfrica— destaca també el paper central de l’educació i l’escola. I torna sobre l’economia, element clau que cal superar en la seva dimensió homicida —recordem «l’economia que mata» del papa Francesc— per esdevenir un element fonamental en el respecte a la dignitat.

Magnifica Humanitas acaba amb un al·legat a la llibertat, una llibertat vinculada a la formació de la consciència —tal com demana el Catecisme de l’Església catòlica i com també va anunciar en el seu viatge a l’Àfrica—. Només des d’aquesta llibertat superarem esclavatges, nous colonialismes i comprendrem la necessitat de sentir-nos responsables amb els nostres germans i germanes en l’edificació del bé comú. Serà la civilització de l’amor la que ens salvarà, i la que hem de construir els cristians i les cristianes posant al centre les víctimes d’aquest món. Com diu el Papa, «que cadascú es fixi bé de quina manera construeix» (1Co 3,10).

Convido a llegir el text amb pau, deteniment i disposició de conversió. Des de l’Evangeli i la fidelitat a les aportacions de la DSE podrem començar a pensar com construïm des de la realitat que tenim i les noves situacions que ens ofereix el món.