Amb motiu del Temps de la Creació 2026, l’ISCREB va convidar, de l’1 d’agost a l’1 de setembre, l’alumnat, el professorat i totes les persones amigues de la institució a participar en una convocatòria de poesia dedicada a la bellesa i la fragilitat de la creació. Avui, amb avisos de pluges torrencials i aiguats a Catalunya, publiquem els poemes de Núria Abelló, qui es va animar a enviar-nos-els gràcies a què va veure l'anunci a la xarxa d'ecoparròquies de Justícia i Pau. 

La proposta convidava a escriure un poema inspirat en l’aigua, la terra, l’aire, el foc o la natura en general. També s’hi podien expressar la contemplació del paisatge, la vida que brolla, la relació entre l’ésser humà i la creació, l’esperança davant la crisi ecològica o qualsevol reflexió poètica vinculada a l’amor i la responsabilitat envers la nostra casa comuna.

Finalitzat el termini, l’ISCREB ha rebut una única col·laboració, de Núria Abelló, que ens ha fet arribar un conjunt de textos breus en què la natura esdevé font de contemplació, emoció i reflexió.

En els seus versos apareixen elements com la pluja, els ocells, l’herba, el vent, els núvols, el mar, els rius i el foc. La mirada de l’autora recull tant la bellesa quotidiana de la creació com la seva fragilitat. La pluja fa reviure l’herba i retorna el blau al cel; el vent, tot i no deixar-se veure, es fa present en el moviment dels arbres i en el seu xiuxiueig. En un altre dels poemes, l’aigua que es desborda es converteix en imatge del dolor humà: «Quan l’aigua es queixa, / algú plora.»

La seva poesia també ens acosta a la ferida de la natura. Davant d’un bosc cremat, les «forces essencials» lluiten per sobreviure mentre queda la constatació contundent: «Un bosc ha mort.» I, en un altre text, la contemplació sota una acàcia permet captar els petits moviments de la vida: els núvols, el vent, un ocell que refila, el riu, una abella que va de flor en flor i unes petites acàcies que continuen creixent.

A través d’aquestes paraules, Núria Abelló ens recorda que mirar la creació amb atenció també pot ser una manera de tenir-ne cura. La poesia es converteix així en un espai per aturar-se, contemplar, escoltar i prendre consciència de la bellesa i la vulnerabilitat del món que compartim.

Agraïm sincerament a Núria Abelló la seva participació i la seva generositat a l’hora de compartir aquests textos amb la comunitat de l’ISCREB. Perquè, tal com expressava la convocatòria, la poesia també és una manera de cuidar el món.

Poemes de Núria Abelló 

I

"Ha plogut,

i ara els ocells canten

i l'herba mullada reviu.

L'entorn és fresc

i es respira bé.

El cel de nou és blau,

i el vent

fa plorar les fulles.

I tot reviu.

I tot segueix sent bonic."

II 

"El vent bufa i mou els arbres,

i xiula per entre les portes.

Jo l'escolto, però no el veig.

I penso, somric, miro...

i crec que és bonic.

I el vent m'empeny."

III

"Quan l'aigua es queixa,

els núvols ploren,

el mar s'esbrava,

i els rius s'entollen...

Quan l'aigua es queixa,

algú plora."

IV

"Incendi.

Branques trencades,

cremades...

Evolució vers l'equilibri?

Un joc de forces essencials

lluiten per sobreviure.

Un bosc ha mort."

V

"M'he estirat sota una acàcia. Té algunes branques seques i el vent les mou. Veig passar els núvols, una mica difuminats i grisosos. I la blavor, poc a poc, esdevé grisor. Potser plourà. Segueix fent vent i la grisor s'escampa i ho cobreix tot. No m'agrada. Fa poques hores tot era blau; ara, no es veu el sol. Un ocell refila enmig del vent i se sent la remor dels arbres i el riu. Fa fresca. De tant en tant una abella voleia de flor en flor i les acàcies petites van creixent."