[Article original aparegut a FLAMA] L’Editorial Trotta acaba de publicar Sobre el padrenuestro, un volum que recull alguns dels textos més intensos i reveladors de la filòsofa francesa Simone Weil (1909-1943) sobre la pregària cristiana per excel·lència. Abans d’arribar a les seves reflexions, l’edició incorpora una extensa introducció del filòsof, assagista i professor de l’ISCREB, Josep Otón, que situa aquestes pàgines en el context biogràfic, espiritual i intel·lectual d’una autora que continua interpel·lant el pensament contemporani amb una força singular.

Lluny de limitar-se a una lectura acadèmica o filològica, Otón reconstrueix el moment vital en què Weil s’endinsa en el Parenostre com “una experiència radical de transformació interior”, tal com s’assenyala en l’obra. En aquest punt, la introducció ressegueix els anys convulsos de la França ocupada, quan la pensadora jueva, exiliada al sud del país després de l’entrada de les tropes alemanyes a París, entra en contacte amb figures decisives com el dominic Joseph Marie Perrin i el filòsof i escriptor Gustave Thibon. “Aquells encontres —assenyala Otón a Flama— no només marcarien la seva trajectòria personal, sinó també el futur de la seva obra”.

El llibre se centra especialment en l’estiu de 1941, quan Weil treballa en les tasques de la verema a la finca de Thibon, a Saint-Marcel-d’Ardèche. És en aquell context rural, físic i auster on es produeix una de les experiències espirituals més decisives de la seva vida, ja que tradueix el Parenostre directament del grec i se l’aprèn de memòria. Més tard recordarà que “la dolçor infinita d’aquell text grec” la va commoure fins al punt de repetir-lo incessantment durant dies, fins i tot mentre treballava entre les vinyes.

Per a Josep Otón, aquest episodi constitueix molt més que una vivència devocional. A la llum de l’expert català, el Parenostre es converteix per a Weil en l’espai on conflueixen les “grans intuïcions filosòfiques i místiques de Weil”, com ara la recerca de la veritat, la lluita contra la deshumanització, el sentit sobrenatural de l’atenció i la necessitat d’un bé que transcendeixi els mecanismes cecs de la història. “Segons Weil, el Parenostre és a la pregària el mateix que Crist és respecte de la humanitat”, admet Otón, abans d’assegurar que la filòsofa estava convençuda que “no és possible recitar-lo atentament sense que es produeixi un canvi en l’interior de la persona”.

L’atenció com a resistència espiritual
El professor destaca especialment la centralitat del concepte d’“atenció” en Simone Weil, entesa com una actitud interior de silenci, buidament i obertura a la realitat i a Déu. Davant d’una societat marcada per la velocitat, la productivitat i la deshumanització, per a ell Weil proposa una atenció que “deslliura la persona dels prejudicis i la disposa a una veritat més profunda“, on la mirada esdevé també una forma de pregària.

En aquesta clau, Otón mostra com aquesta idea travessa tota l’obra de Weil, és a dir, des de la seva experiència a les fàbriques, on denuncia la reducció de l’ésser humà a peça d’un engranatge, fins a la seva vivència espiritual, especialment en la recitació del Parenostre, que es converteix en un espai privilegiat de recolliment i trobada amb la transcendència.

La introducció que fa el barceloní d’aquesta nova obra sobre l’erudita francesa també subratlla el contrast que Weil estableix entre el treball industrial i el treball agrícola. “La fàbrica simbolitza, en aquest sentit, la despersonalització i la pèrdua de sentit, mentre que el contacte amb la terra i el ritme de la natura obren la possibilitat de l’arrelament, el silenci interior i una atenció contemplativa que fa possible l’experiència de la gràcia”, apunta el barceloní.

Finalment, Otón posa en relleu que Weil entén el cristianisme no com un sistema tancat, sinó com “una veritat en diàleg amb altres tradicions espirituals i filosòfiques”. En aquest recorregut intel·lectual, el pensament grec, la mística cristiana i altres savieses antigues convergeixen en una mateixa recerca, que és la unió entre veritat, bellesa i experiència interior de Déu.