De tant en tant ens convé oxigenar-nos pujant a una muntanya. El cim ens proporciona una visió panoràmica. Contemplem el nostre entorn des d’una altra perspectiva. Potser veiem els llocs per on discorre habitualment la nostra vida. Tanmateix, el punt de vista canvia. Prenem consciència d’on som, reconeixem espais ja coneguts, i ens adonem de l’existència d’indrets on encara no hem estat.

Dalt d’un turó podem quedar astorats davant de la immensitat del món. El cel és més blau. Els sorolls no arriben tan amunt. El silenci s’imposa. Enmig d’aquest espectacle, ens podem sentir petits i intuir una transcendència amagada en el cor de la immanència.

Experimentem una nova complicitat amb qui ens acompanya en l’ascens. Lluny dels neguits diaris, ens sentim col·laboradors d’un mateix projecte que ningú de nosaltres no ha pas dissenyat. Dalt de la muntanya tot es veu diferent o, millor dit, tot es veu millor. Captem amb major nitidesa el sentit dels esdeveniments, així com el dels nostres anhels més profunds.

Els Evangelis ens narren com Jesús va pujar a una muntanya amb tres dels seus deixebles. Encara que el relat no especifica el nom d’aquest turó, tot fa pensar que es tracta del Tabor. Pere, Jaume i Joan quedaren esbalaïts immersos en una experiència que avui qualificaríem de mística.

L’Evangeli, que és tan de trepitjar de peus a terra, ¿per què inclou una escena que pot fer pensar en un deliri o en una mena de faula? Tal vegada el que descriu el capítol 17 de l’Evangeli de Mateu, la Transfiguració, és la vivència íntima d’allò que Pere ja havia professat en el capítol 16: “Tu ets el Crist, el Fill de Déu viu”.

Confessem la nostra fe amb els llavis, però necessitem entendre-la amb la ment per tal que no esdevingui una fórmula repetida mecànicament ni el producte de cap adoctrinament. Però també necessitem viure-la amb tot el cor, tota l’anima i tot l’ésser, perquè la globalitat de la persona ha d’estar implicada. Altrament, esdevé una religiositat externa, fraudulenta, que no s’adiu amb la interioritat.

Ara bé, la temptació del Tabor és quedar-se, construir tres tendes per no retornar a la vida quotidiana que ens reclama esforç i compromís. Aquest és el perill d’espiritualitats buides, narcisistes i desencarnades, tan en sintonia amb l’individualisme del nostre temps.

Sobta que els tres deixebles que assistiren a la Transfiguració s’adormiren després a Getsemaní. No n’hi ha prou amb l’experiència de la muntanya, cal baixar també als abismes de l’existència. Qui vetlla tota la nit assaboreix amb més delit les besllums de l’albada.

La vida cristiana implica un llarg aprenentatge per il·luminar les vicissituds de la història de cadascú. Per això s’ha de meditar, estudiar i reflexionar; tot i que sense recloure’ns en les elucubracions estèrils. Se’ns demana comprometre’ns en la transformació d’una societat que poc té a veure amb els valors de Jesús. Però per poder-ho fer necessitem pujar al Tabor, on la fe esdevé experiència, malgrat les seves limitacions.

En el llibre, Tabor. El Déu amagat en l’experiència, recentment publicat per l’editorial Claret (en català) i Sal Terrae (en castellà), he volgut aportar arguments i reflexions que ajudin a discernir els signes del nostre temps marcat per una societat que desconfia de les institucions i, en canvi, reclama amb avidesa experiències personals. Pouar en els relats bíblics ens pot proporcionar la saviesa necessària per assumir aquest repte.