Pasqua, com Nadal, convida a l’optimisme: el pas de la foscor a la llum; és a dir, la Pasqua és l’aval de l’esperança.

La Pasqua, al llibre de l'Èxode 12,14, s’entén com un “memorial de l’alliberament d’Egipte: el centre dramàtic de la certesa de la voluntat salvífica de Jahvè. A sinòptics, Jesús institueix el “memorial” de la seva mort salvadora: el pas de mort a vida que s’il·lustra amb la resurrecció de Jesús.

Si més no, tenim tres conceptes clau relacionats amb la Pasqua: alliberament (com a sinònim de salvació), esperança (confiança), i “memorial” (l’actualització del passat). Tenim, alhora, tres protagonistes: Crist (el Ressuscitat), el poble (dels hebreus a la comunitat), i les individualitats d’aquests hebreus, d’aquesta comunitat.

La Pasqua és això: el “memorial” present de la confiança en el Ressuscitat. Essent els senyals d’aquesta Pasqua aquell estil de vida particular, comunitari, col·lectiu, que té com a referent els fets i les paraules del Ressuscitat. Dit ras i curt: fer el bé, la pràctica de la “misericòrdia” (de la fidel empatia amb la necessitat de l’altre), amb coratge.

        Avui, com ahir i, també, com demà, la Pasqua és present en el dia a dia de persones particulars i col·lectius. Aquest “fer el bé” té diversitat de rostres, d’expressions, que es manifesten públicament o no i, sovint, no s’identifiquen amb la càrrega de sentit de la Pasqua cristiana però ho són (sociològicament, aquells hebreus d’Èxode es caracteritzen per la diversitat en tots els sentits: són els hebreus de tot temps, “els homes i dones de bona voluntat” en sentit universal que la seva voluntat i el seu estil és “fer el bé”). Són i els trobem arreu; sempre han sigut en el seu, nostre, present, són senyals evidents, reconfortants, del “memorial” de la Pasqua.