La pandèmia que patim ha posat de manifest, d’una manera diàfana, la nostra vulnerabilitat. Hi ha múltiples epifanies de la vulnerabilitat, però la mort és la més tràgica, la més expressiva.

Som vulnerables. Estem exposats a tota mena d’inclemències, tenim la pell fina i ens ferim.

La vulnerabilitat es manifesta de múltiples maneres, en la malaltia, en la fatiga, en el dolor, en la decrepitud però, particularment, en la mort. També hi ha, però, epifanies de la vulnerabilitat que no havíem previst en el decurs de la vida i que xoquen, frontalment, contra les nostres expectatives com la desgràcia, la ruïna o el fracàs.

Diu Job (30, 26-27): “Jo esperava el bé, i ha vingut el mal; comptava amb la llum, i ha vingut el foscant; les meves entranyes bullen sense parar, se m’han presentat els dies de misèria.”

Som, vulguem o no, ferits per la vida. Hi ha ferides tangibles que deixen traça en la pell, però n’hi ha d’intangibles que dibuixen cicatrius en l’ànima.

Cada ferida, com diu el poeta, mostra la pèrdua d’una branca. Viure és perdre, deixar enrere, acomiadar-se, però també és guanyar, començar, saludar. Amb tot, el que deixa ferides és perdre.

La mort dels éssers estimats ens fereix. És la pitjor pèrdua que podem experimentar. Algú únic i irrepetible se n’ha anat per sempre més i ha deixat un buit immens. No és un buit físic; és emocional. Aquesta buidor no es pot omplir amb cap objecte, ni amb cap persona.

No podem preveure el que ens depara el futur. Vivim suspesos en un fil d’incertesa, però el que sabem, amb certesa, és que som vulnerables i que hem de tenir cura de l’ànima i del cos perquè no es malmetin.

Podem ser ferits en sentit passiu, però també podem ferir els altres en sentit actiu. Prendre’n consciència és bàsic en l’art de consolar, perquè ens exigeix ser extremament cautelosos amb el que fem i diem.

Tinguem cura del que diem i del que deixem de dir, del que fem i del que deixem de fer, de cadascun dels nostres moviments, perquè les ànimes ferides no experimentin més dolor del que ja senten. Viure curosament per no ferir els altres és un signe d’empatia.

Hi ha ferides que cremen molt de temps, però n’hi ha que ens obren els ulls i ens permeten veure clar, d’una llambregada, la densitat de la vida i el lloc que ocupem en el cosmos. Aquestes ferides ens fan una mica menys ignorants i arrogants.

La mort d’un ésser estimat ens fereix. Les ferides que traça en la pell de l’ànima són diverses i és difícil de representar-les en un mapa conceptual, perquè estan entortolligades com un feix de cireres. No és possible separar-ne una i deixar-la al marge sense arrossegar-ne tres més.

Quan mor un ésser estimat irromp una tempesta d’emocions tòxiques. Emergeix la culpa, la ràbia, la tristesa, també la impotència, la sensació d’indiferència, i, molt sovint, el sentiment de soledat i de desassossec.

En aquest petit llibre, escrit des del cor, apamem, a poc a poc, aquest vast territori.