Notícies

Glòria Barrete, directora de Catalunya Religió, entrevista a Mònica Santín, professora del seminari sobre iconografia a l'ISCREB, per reflexionar sobre l'iconografia del Crist de Dalí. L'any 1950, Salvador Dalí visita el monestir carmelita de l'Encarnació a Àvila, on el pare Bruno Froissart li mostra un dibuix de Crist crucificat de sant Joan de la Creu. A partir d'aquesta imatge i dels somnis de Dalí, l'artista pinta 'el Crist'.

El temps de Nadal i post Nadal està farcit d'espais i moments, en especial l'espai de la Paraula de Déu, que il·luminen el present i el futur del Sant Poble de Déu que camina pels camins d'aquesta humanitat adolorida i plena de contrastos que sacsegen els nostres somnis i ens ajuden a despertar si és que encara tenim capacitat per despertar-nos i alçar-nos.

Els savis d'Orient buscaven el nen, més enllà de si mateixos. En canvi, moltes propostes avui d'autorrealització encoratgen els nous cercadors en la bombolla del mateix ego, concentrant les seves energies en el propi melic. Es genera així un sentiment de superioritat i d'aristocràcia espiritual, mancada de senzillesa i humilitat. La prova del cotó per conèixer la veritat del treball i del creixement personal rau en l'amor als altres i en la capacitat de transformar-se en do per als demés.

Redactar la carta als reis amb temps i valorar el desig d'una cosa o altra, pot ser d'allò més interessant i amb gran valor pedagògic. Renunciem a algunes coses. Sabem que algunes ens seran donades i altres no. Demanem amb il·lusió però sense exigències i pensant també en els altres. Pensem que els Reis duen regals, però també es donen als altres. Són persones importants, savis que deixen les seves tasques i emprenen un camí, deixant les seves ocupacions per anar i fer una cosa més valuosa, que els demana tota l'atenció.

Nadal és l'opció de Déu per fer-se present al món sense plegar-se als capricis del poder, especialment quan el seu exercici afecta els més pobres i senzills. Aquesta és l’escletxa que ens queda. Aquesta és l'esperança, que s'alimenta pel fet de tenir Jesús entre nosaltres. Només l'amor té l'última paraula. El meu desig és que no sucumbim davant els embats del poder, sinó que visquem a impulsos de l'amor. Per això, sense complexos i amb alegria, et desitjo «Bon Nadal». És a dir, contempla, sense presses i en silenci, el nen al costat dels seus pares i, com resa Teilhard de Chardin, «adora i confia».

Nadal és una bona notícia: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Notícia” (Mc 1,15). És una frase en imperatiu que inaugura la predicació pública de Jesús però que es pot aplicar també al seu naixement. Es tracta d’una proposició que aspira a situar-nos existencialment en una atmosfera d’expectativa: què esperem?, què desitgem?, què ens cal canviar?