La veritat no sempre arriba de la mà de la lògica. De vegades, arriba cantada, narrada o intuïda. La conferència “Plató i els llenguatges de la veritat”, a càrrec del professor Antoni Bosch-Veciana dins del Diploma de Mitologia i Simbologia, ens convida a redescobrir la força del mite com a forma de coneixement i a reconciliar-lo amb el discurs racional. Lluny de ser una regressió al pensament arcaic, aquesta reconciliació és una porta oberta a una filosofia viva, integradora i compromesa amb la dignitat de la vida.

El mite no menteix

Bosch-Veciana, especialista en filosofia antiga i bon coneixedor de la tradició platònica, inicia la seva reflexió recordant-nos que el mythos no és un conte infantil, sinó una arquitectura simbòlica que intenta respondre les grans preguntes que es formula l'ésser humà: com s'ha originat tot, com acabarà tot, d’on venim, què hi fem al món, cap a on anem. Més que una resposta tancada, el mite és un camí d’aproximació, una brúixola espiritual que ha estat present en totes les cultures humanes.

Però el pensament racional —el logos— irromp en la cultura grega, i amb ell una sospita: no serà que aquests relats són simples fabulacions sense fonament? La raó moderna, sovint impacient amb el que no pot demostrar, ha tendit a arraconar els mites com a residus d’una etapa prèvia, infantil o irracional. Bosch-Veciana, però, ens recorda que això no és tan senzill: mite i raó no són narracions que s'exclouen mútuament, sinó llenguatges complementaris.

Plató i l’art de narrar la veritat

En aquest diàleg entre mythos i logos, Plató no escull un bàndol, sinó que fa una aposta agosarada: integrar ambdues dimensions. En la seva obra, el mite es resignifica com a instrument pedagògic i especulatiu. Lluny de rebutjar-lo, el filòsof grec l’utilitza per transmetre veritats que la raó discursiva no pot abastar del tot.

Així ho mostra el mite del judici final que llegim al final del Gòrgias, on els humans compareixen despullats davant dels déus, sense vestits ni aparences. Aquesta imatge colpidora ens interpel·la: quines són les marques que deixem en el nostre cos, en la nostra ànima, en el món? La dignitat, ens diu Plató a través del mite, no és només una qüestió d’imatge, sinó de coherència vital.

Mite i cosmovisió

La xerrada transita per diverses tipologies de mites que Plató posa en circulació: cosmològics, escatològics, antropològics i epistemològics. Tots ells tenen en comú una voluntat de pensar el món des d’un lloc més pregon que no ho fa la mentalitat racional. El demiürg no crea el món del no-res, sinó que el “forma” segons un model. Som davant d’un Déu creador, sinó d’una intel·ligència ordenadora que dóna forma al caos.

Aquest ordre, però, no és lineal sinó cíclic: cicles de ciutats, de vides, de sistemes polítics... I aquí Plató ens ofereix una visió radicalment diferent de la modernitat progressista: no avancem necessàriament, potser simplement retornem de manera sempre nova.

Qui som i què desitgem

El mite d’Aristòfanes —que presenta els humans com éssers escindits que cerquen la seva meitat perduda— ens parla de l’amor, però també de la fragilitat. El desig no és només passió, sinó recerca de plenitud. El mite del carro alat ho complementa: l’ànima, tironejada per la raó i la passió, necessita un auriga que la guiï. Aquí Plató es distancia de l’intel·lectualisme socràtic: no n’hi ha prou amb saber el bé, cal voler-lo. La virtut no és només coneixement, sinó també esforç emocional i voluntat ètica.

Mites que il·luminen la veritat

Finalment, Bosch-Veciana ens convida a repensar el mite com a via d’accés al coneixement. El mite de la caverna n’és l’exemple paradigmàtic: sortir a la llum és dolorós, però necessari. El coneixement no arriba només de fora, sinó que es desperta des de dins. El mite de la reminiscència, amb l’esclau que dedueix veritats matemàtiques per ell mateix, ens fa veure que el saber no és propietat de ningú, sinó una possibilitat universal.

Un llenguatge que ens transforma

El mite, lluny de ser un residu d’èpoques primitives, segueix tenint avui una funció fonamental. Bosch-Veciana identifica quatre funcions filosòfiques del mite: complementària (dona suport a la raó), pedagògica (fa comprensibles els conceptes abstractes), psicagògica (guia l’ànima) i especulativa (obre horitzons més enllà de la prova empírica).

El mite, com les paràboles de Jesús, no vol imposar una veritat, sinó fer-la néixer. Ens convida a disposar-nos a una veritat més enllà del racional. En temps d’excessiva informació i de pensament ràpid, reivindicar el mite és també reivindicar una altra manera de saber, de viure, de transformar-nos.

Per una filosofia amb ànima

En definitiva, la proposta de Bosch-Veciana no és arqueològica sinó vital: tornar al mite no és tornar enrere, sinó endinsar-se. Ens cal recuperar llenguatges simbòlics que ens ajudin a viure amb sentit, a mirar més enllà de l’evident, a recordar que la veritat, com la bellesa, no sempre es deixa atrapar per la lògica, però sí pot ser intuïda, narrada i viscuda.