L’ésser humà s’explica a si mateix mitjançant el símbol i el mite. Totes les cultures basteixen relats simbòlics per expressar la seva visió del món, l’existència, el destí. Així, conèixer i interpretar els relats de la mateixa cultura i de les altres és una forma d’accedir a la diversitat i profunditat d’experiències i reflexions sobre la condició humana, i una forma d’entendre-les i de comprendre’ns a nosaltres mateixos. 

És en aquest marc que es desenvolupen les diferents conferències del Diploma en Mitologia i Simbologia de l’ISCREB, que volen aportar eines necessàries per a endinsar-nos en aquesta "cartografia de l’ésser humà" que són els símbols i els mites. La darrera ponència la va impartir el doctor Iván Sánchez Moreno, a finals de novembre de 2025, i es va centrar en "L’àngel de Rilke: poesia per a dir l’inexpressable". 

Segons el doctor, la trajectòria acadèmica i personal de Rainer Maria Rilke comença amb la seva inscripció a la Universitat de Praga el 1895 i, un any després, a la Universitat de Múnic. Durant aquesta etapa coneix a Lou Andreas-Salomé, amb qui manté una relació complexa i duradora, combinant amistat i amor, i que esdevé clau en la seva vida.

Des del començament, Rilke mostra interès per la religiositat i la recerca del sentit de la vida a través de la fe i la poesia. Tot i això, se sent sol i insatisfet, amb un malestar atribuït al «sentir de l’existència», més enllà de l’estat físic o espiritual. Vivint com un exiliat permanent, sense arrels familiars ni domicili fix, canvia de país i idioma, encarnant en la seva pròpia persona la figura del Wanderer romàntic.

Guillermo de la Torre, assagista i poeta espanyol, assenyala tres característiques clau de la biografia de Rilke: absència de família, absència de pàtria i absència d’una professió estable, que li generen inseguretat i dependència de la inspiració. Aquest estil de vida provoca crisis psicosomàtiques, misantropia i hipocondria, alhora que desperta el seu interès per la psicoanàlisi com a manera d’entendre els processos creatius. Lou Andreas-Salomé assenyala que el patiment de Rilke també constitueix una forma de narcisisme, utilitzat com a base de la seva identitat artística.

Tot i això, Rilke es casa amb l’escultora Clara Westhoff el 1901 i tenen una filla, Ruth, però el matrimoni dura només un any i mig, fet que reforça la seva sensació d’arrelament impossible. Entre 1905 i 1906 treballa com a secretari d’Auguste Rodin, però és acomiadat per vaguejar; abandona la feina per buscar inspiració, fet que li genera por a la pobresa i la bogeria. Durant aquests anys, alterna períodes de gran productivitat amb bloqueigs creatius, rebutjant sovint els seus propis escrits o corregint-los contínuament.

El 21 de gener de 1912, després d’una nit d’insomni al castell de Duino, Rilke té una revelació que inspira les primeres Elegies de Duino. Aquesta experiència simbolitza la seva comprensió dels àngels com a éssers terribles però imprescindibles per a la poesia. Durant una estada posterior a Espanya, visita Córdoba, Sevilla, Toledo i Ronda, i troba en aquesta última ciutat una inspiració profunda, amb símbols recurrents com el pont de San Cristóbal i les «pluges d’estrelles».

Tot i mantenir vincles amb psicoanalistes com Victor von Gebsattel, Paul Biot, Jacob Wassermann i Sigmund Freud, Rilke mai es sotmet completament a la teràpia, per por de perdre un sofriment que considera essencial per a la seva creativitat. La seva concepció de la poesia se centra a copsar Déu a través dels àngels inspiradors, superant les limitacions morals i conscients i transformant el visible en invisible.

Entre 1915 i 1922, malgrat la Primera Guerra Mundial, completa les sis Elegies de Duino pendents, consolidant la figura dels àngels com a elements literaris i espirituals que li permeten expressar el diví i transfigurar el sofriment i la bellesa a través de la poesia. 

Rilke manté aquesta visió fins a la mort, el 1926, després de patir leucèmia; abans de morir reconeix l’efecte curatiu del seu encontre amb Freud i el poder creatiu dels àngels sobre la seva obra.