El diàleg és constitutiu de l'ésser humà. És dialogant que ens comuniquem, és a dir, que posem en comú punts de vista sobre tota mena de qüestions i, així, ens capacitem per fer coses conjuntament. Es tracta del diàleg com a comunicació, és a dir, entès com a comunió, com a unió. És a través d'aquest procés dialogal que construïm la nostra identitat al llarg de la vida; encara més, que ens sentim units als altres amb qui convivim.

Les religions també estan completament estructurades al voltant del concepte de diàleg: el diàleg de la divinitat amb la humanitat, per exemple, a través de la revelació; el diàleg de la humanitat amb la divinitat, per exemple, mitjançant la pregària; el diàleg formatiu entre el mestre i el deixeble; el diàleg a l'interior de les comunitats religioses per tal de copsar la diversitat de punts de vista; el diàleg de les comunitats religioses amb la societat de la qual formen part constitutiva...

Cada vegada som més conscients, també, de la transcendència del diàleg interreligiós. I és que durant massa temps les religions s'han ignorat mútuament, han pretès viure d'esquena les unes de les altres. Encara pitjor, massa sovint les religions s'han enfrontat entre elles, s'han barallat, s'han menyspreat i caricaturitzat. Sembla com si s'hagués traçat un mapa ple de fronteres on cada religió ocupava el seu espai i no admetia la presència de les altres al seu interior. Pretenien així, il•lusòriament, viure en pau.

Avui sabem que aquesta estratègia ha resultat nefasta i milions de persones n'han resultat negativament afectades. Les religions ja no ocupen espais clarament delimitats en la geografia sinó que, a causa de la globalització, continuen desbordant les seves fronteres originàries i s'expandeixen pertot. Creients vinguts d'arreu són els nostres veïns, companys de feina, amics... Encara més, gent del nostre entorn s'ha trobat reflectit en les propostes d'una religió i s'hi ha adherit.

I aquest procés comporta, com a mínim, un doble repte. Per una banda, cal reconèixer que, malgrat les teories de la secularització, les religions continuen ben vives en la seva diversitat que ens interpel•la. Per una altra, que hem d'aprendre a conviure d'una manera positiva amb la pluralitat religiosa si volem interrompre la fatal lògica dels estereotips, els prejudicis i la discriminació.

Estudiar Ciències de les Religions ens pot ajudar en aquest procés creatiu a fi d'obtenir una expertesa sobre la polifonia del fenomen religiós com a una part constitutiva de la cultura. En efecte, la diversitat religiosa com a objecte d'estudi comporta adoptar un enfocament interdisciplinari per tal d'observar els processos històrics, socials, polítics, psicològics, sociològics, ètics... Així, aprofundim sobre el coneixement de la diversitat religiosa, del pluralisme de creences, de les seves cosmovisions, valors i propostes de models existencials. No es tracta simplement d'interessar-se pel seu naixement, fundadors, llibres sagrats o rituals sinó, per damunt de tot, de copsar l'esperit que les anima i continua vivificant-les en les societats contemporànies.

Conèixer la diversitat religiosa, reflexionar-hi sistemàticament, interrogar-se sobre la seva especificitat en el si de la diversitat de propostes de vida és el punt de partida per a una hermenèutica que ens permet comprendre el seu decurs, els seus valors, els seus desafiaments i les seves limitacions. Equipats d'aquesta manera podem entrar en diàleg de forma efectiva, col•laborar des de la diversitat i contribuir al dinamisme de la nostra societat.