Article aparegut al Blog de Cristianisme i Justícia

«Llicència per matar»

Israel no està atacant l’Iran per garantir la seva pròpia seguretat, sinó per assegurar que, amb seguretat, pugui continuar amb la neteja ètnica a Gaza i a Cisjordània. Fa temps que ha renunciat a qualsevol solució dialogada amb els palestins. Després d’haver debilitat Hezbollah, neutralitzat Hamàs i amb la caiguda de Bashar al-Assad a Síria, era massa temptador intentar acabar (definitivament?) amb el règim de l’Iran.

Israel busca veïns submisos o dèbils. Per això també li interessa un fraccionament de facto de Síria: dona suport als kurds al nord, als drusos al sud, i vol que Rússia hi torni a entrar com a actor perquè el país no es converteixi en un satèl·lit turc sense matisos.

Les incerteses en què ens trobem són immenses. Rússia es beneficia, mentrestant, de la pujada del preu del petroli per finançar la seva invasió, i Israel pot continuar amb la seva política a Gaza i Cisjordània. Netanyahu, per la seva banda, sap que es mantindrà en el poder mentre el país estigui en guerra.

Aràbia Saudita s’ha afanyat a condemnar l’atac a l’Iran: vol evitar que aquest ataqui els seus pous petrolífers. L’Iran també podria tancar l’estret d’Ormuz, però això  desencadenaria una guerra oberta. El seu tancament afectaria l’economia mundial, però estrangularia especialment la Xina, que depèn plenament del petroli exportat per aquesta via. La Xina entraria necessàriament en joc.

El pitjor escenari seria que la Xina envaís Taiwan aprofitant la distracció nord-americana. D’aquesta manera, s’unirien tres conflictes en una sola Tercera Guerra Mundial: el d’Ucraïna contra Rússia, el de l’Iran contra Israel i el de la Xina contra Taiwan. Cal recordar que la Segona Guerra Mundial es produí quan es van unir tres conflictes ja existents: l’europeu, el del Japó amb la Xina i el del Japó contra els Estats Units. És un escenari poc probable, però no descartable.

L’Iran: una fascinant cultura mil·lenària

L’Iran és una terra fascinant, un veritable encreuament de cultures i civilitzacions, el pont entre l’Extrem Orient i Occident. Fou un lloc de pas necessari perquè les llengües índiques donessin lloc a les llengües indoeuropees i perquè antics elements de la saviesa índia arribessin a Grècia. Però també a l’inrevés: una terra que després veié passar Alexandre el Gran camí de la vall de l’Indus.

L’Iran és hereva d’una cultura mil·lenària, la persa, que visqué diversos moments d’esplendor. El primer, amb la seva fundació per Cirus el Gran, l’any 550 a. C., i el segon durant l’Imperi sassànida (224–651 d. C.), quan rivalitzà amb l’Imperi bizantí. Fou el bressol de la religió zoroàstrica (amb un foc permanent als seus temples, encara existents), del maniqueisme (amb la seva inextricable dualitat entre el bé i el mal, segle III d. C.), i, més recentment, de la fe bahá’í, injustament perseguida des de fa 200 anys.

Aquesta rica història li confereix una gran diversitat ètnica: un 61% són perses (i emparentats amb ells, els luris), un 24% de grups túrquics (majoritàriament àzeris i un petit grup turcman), un 9% kurds, un 3% àrabs, un 2% balutxis, i un 1% de cristians armenis i siríacs, a més d’una petita comunitat de jueus mizrajites antisionistes.

Un poble irreductible

És una terra molt més culta i formada que la dels seus veïns, i profundament conscient de la seva història. Té quelcom d’irreductible i continuarà sent-ho ara. Malgrat estar davant d’Aràbia i haver estat islamitzada des dels inicis de l’islam (després d’enfonsar-se per la seva guerra amb Bizanci), mantingué la llengua persa. Els àrabs aconseguiren imposar la seva llengua en altres llocs del seu imperi, però no aquí. El persa conservà sempre una identitat diferenciada de l’àrab, fet que explica part de la seva rivalitat perenne amb Aràbia Saudita. Fins i tot, una part secularitzada de la població —des d’una perspectiva nacionalista— veu l’islam com una religió de l’invasor àrab.

Les particularitats culturals pròpies de l’Iran —i la seva mística— expliquen també una evolució de l’islam diferent a la dels altres territoris conquerits, donant lloc al principal país xiïta del món. Si el país fou irreductible en el passat, podem esperar que ho continuï essent avui dia, amb aquest règim o amb un altre que pugui emergir. En qualsevol cas, la democràcia no sorgirà a partir de bombes llançades des de l’exterior. Amb aquestes potser cauria el règim, però el caos portaria, en el millor dels casos, a una nova autocràcia.

La contraproduent fusió entre religió clerical i Estat

L’Iran és un feixisme teocràtic que s’alineà amb l’eix comunista com a reacció al cop d’Estat contra Mohammad Mosaddeq l’any 1953, organitzat per britànics i nord-americans. Tanmateix, culturalment, és un país molt més proper a Occident que no pas l’Aràbia Saudita. És més «constitucional», menys autòcrata i molt més plural.

L’allunyament dels joves respecte al règim, la vulneració de les llibertats i la imposició d’una moral dictada han provocat en molts d’ells un doble rebuig: al règim i a la religió. La unió d’un xiisme clerical amb el poder —de manera anàloga a la connivència Església-Estat que es visqué durant el franquisme— condueix a molts a rebutjar la religió alhora que rebutgen el règim polític. Per això, l’Iran és el país islàmic on més progressa la secularització i també on més persones cerquen refugi en altres religions, com el cristianisme. A Europa, la iraniana és la nacionalitat majoritària entre els musulmans que sol·liciten el baptisme. Paradoxalment, l’Iran ofereix una llarga història de profunda espiritualitat i mística, però al mateix temps l’ofega amb imposicions morals i de vestimenta.

Una gran part de la joventut cerca, sens dubte, una reforma del règim, però no acceptarà un poder novament imposat des de l’exterior.