Cursos

La pau i el seu sentit bíblic

Organitzador:
Escola de Teologia de Mataró, Cristianisme s.XXI, ISCREB
Localització
Mataró

 

La paraula “shalom” apareix 116 vegades com a verb i 358 com a substantiu en l’Antic Testament. La traducció d’aquest terme no es pot limitar a designar l’absència de guerra. És per això que el terme designa una situació de benestar general. Els matisos que adquireix el terme són molt variats. Israel veié la pau com un do de Déu de tal manera que l’establiment de la pau s’identifica amb la realització de la salvació. Aquesta riquesa teològica, la recolliren les primeres comunitats cristianes que veuran la pau com un do de Jesús i l’Esperit i un distintiu de la realització del Regne de Déu. El professor Jaume Duran ha parlat sobre aquest tema al cicle de conferències de l’Escola de Teologia del Maresme, que rep la col·laboració de Cristianisme s.XXI i ISCREB. 

La paraula šālōm

Per referir-nos a la pau, en hebreu utilitzem la paraula “shalom”(šlm). És un mot que es tradueix per “tenir suficient” i que té un origen molt antic en tot l’orient. De fet, totes les llengües semítiques n’utilitzen l’arrel. En Ugarític es troba moltes vegades com a šalāmu, que vol dir arribar a ser amable, pacífic. Hi trobem el mot salīmu, que vol dir directament pau, amistat. També la trobem en arameu, en fenici i púnic, en siríac, etíop o àrab. Moltes d’aquestes llengües fan servir el šelām a l’inici dels escrits, a modus de salutació, com fem avui encara. La paraula šlm té molta relació amb el mot šlh, que significa “estar despreocupat, estar tranquil”.

Semànticament, šlm té a veure amb una dimensió elemental de la vida humana, un concepte ple, sense derivades, un “tenir pau, tenir el suficient” en un sentit genèric més que aplicat a moments o espais concrets.

En hebreu es fan servir diferents accepcions de la paraula, així: šlm, šālēm, šālōm, šælēm. Totes elles tenen significats diferents que ens orientaran a la interpretació dels textos i la seva exegesis primera. De la paraula shalom en surten significats ben diferents, com el més conegut pau, però també el de retribució, restitució, entregar, donar, complir...

La paraula que apareix més cops a l’Antic Testament, šālōm, surt 237 vegades i sobretot als llibres de profetes i al salteri, mentre que šælēm , p exemple, apareix 87 vegades només.

La paraula šālōm inclou dos grans conceptes. El primer, i més usat, és el de pau; una pau en oposició a la guerra, a la violència, a l’enemistat, al conflicte... Un altre concepte és el de prosperitat, de fortuna, que fa referència als bens materials, a un estat de benefici com a do. Val a dir que la traducció grega dels escrits hebreus de l’antic testament, dels setanta, la septuaginta (LXX) , tradueix el mot per pau i benestar, fonamentalment.

La paraula šālōm té una mirada ideològica, i assenta les seves bases en un context espiritual també, de totalitat, de plenitud e incolumitat; fa referència a tot allò que formaria part d’una vida en pau, sana, harmònica, en plenes facultats per desplegar un esperit sà. Sempre que apareix šlm és en la totalitat de la persona, en totes les seves dimensions.

Si agafem la paraula šlm com a verb, el seu significat aleshores és el de retribuir, pagar, quedar en paus. A l’entorn del món de l’Aliança entre YHWH i el poble hebreu, šlm està relacionat amb el restituir, amb fer justícia i s’entén com un fet legal, relatiu al dret. Així, a l’Èxode apareix 14 cops amb el significat de restituir (Ex 21-22) El seu origen relacionat amb la retribució justa ja el veiem al Codi d’Hammurabi, rei babilònic que visqué als 1750aC. Al text assiri que descobrim al museu del Louvre de Paris s’hi troba el mot šalāmu i fa referència al pagar restituint, des de la perspectiva de la legalitat.

Utilitzat com adjectiu, šālēm significa “el que paga, el que retribuiex ”; leb ab šālēm és “el que paga de cor”. L’adjectiu šālēm ens explica el sentir-se satisfet interiorment, estar en pau un mateix, ser gent de pau, com refereix Jacob (Gn34,21). Una mesura justa, adequada, també s’explica amb el terme šālēm. Són preus justos, que es poden pagar (Prov 11,1; Dt 25,15) Allò just, allò que fa la pau, com encara avui diem. Això em fa la pau!

La paraula šālōm com a substantiu és la que més apareix i que ens adreça al mot de pau, de totalitat. Ens explica la satisfacció, la sacietat, la plenitud del que ens és menester, d’allò que és satisfactori per algú. En l’ús de šālōm no hi distinció entre el concret i l’abstracte. Parla de la plenitud exterior, de la pau que no fa violència i de la pau interior que fa viure la vida plena, en la seva totalitat. La delimitació de la pau interior i exterior es fa ben difícil, a voltes; es dona de forma insensible, ben sovint. El que té satisfetes les necessitats, està satisfet ell, està en pau.

Apareix relacionat amb expressions que ens són familiars en llegir textos com el de Is 9,5, el sar- šālōm o “príncep de la pau” i també veurem que té a veure amb sacrificis de retribució, selānim, a Lv 1-7.

El mot šālōm també apareix com a constitutiu de noms personals. Així, Abšālōm (=el meu pare és la pau), és un fill del rei David que lluitarà i que mor perseguint el pare. Més conegut, el nom del fill de David, Salomó, prové de šālōm i vol dir “el pacífic”, “el que aplica justícia”; encara avui diem que prenem “decisions salomòniques” en voler ser justos en el marc del món de la justícia.

El mot šālōm el veiem associat molts cops a d’altres mots hebreus molt utilitzats, com šālōm i sedāqā, que vol dir justícia i pau (Is 48,18) “Tant de bo haguessis fet cas del que jo et mano! T’hauria cobert a riuades la pau, el benestar t’hauria inundat com les ones de la mar”. L’obra de la sedāqā serà la pau. Veiem a Is 32,17 una de les més famoses consideracions de la relació entre la justícia i la pau i que emmarca el context de la veritable pau a l’AT “El fruit de la justícia serà la pau, la calma i la seguretat” La retribució, la justícia és do de Déu, és Ell el qui retribueix o castiga. La persona sdq és la persona fidel a la comunitat, una persona saludable.

El fet rellevant en relació a la pau és que quan apareix la discòrdia és quan s’altera la sedāqā. Un terme que apareix en masculí i en femení molts cops al salteri (Sl 40,10s; Sl 70 o 119). La persona respon al compromís de Déu, al marc de l’Aliança amb sedāqā, amb les seves accions rectes.  De fet, la pau, com ens defineix Isaïes, és el fruit de la justícia. Aplicar la justícia a les coses personals o de la comunitat permetia retornar a la pau, al šālōm, que venç la discòrdia inicial. Serà fonamental centrar l’esforç personal i comunitari a ser just en el context de l’Aliança.  Actuar rectament i ser just no només afecta la part externa de la dimensió humana. Afecta sobretot la seva ànima, però no només. Ser just i bo ens fa viure sanament, millor, en un estat de salut i benestar (Is 51,1-5)

La pau a l’Antic Testament

La violència és la que altera la concòrdia i la pau, el šālōm. De fet, veiem que la primera alteració de la pau se’ns relata a Gn3,1 amb l’aparició de la serp, que quasi ingènuament introdueix el llast d’abandonar el pla de Déu en nosaltres. Sobre una creació de la persona humana en totes les seves dimensions a Gn1-2, i en l’acord diví d’una vida en pau i joiosa, apareix la discòrdia interior, que neix al mateix cor de l’ésser humà. Des d’aleshores, la violència, l’alteració de la concòrdia, serà una constant. Ja ho veiem abastament i dolorosa a Gn4,8, quan Caín mata el seu germà Abel per enveja. Des d’aleshores, qualsevol homicidi serà de fet un fratricidi. La violència, tanmateix, pot aturar-se, i pot retornar la pau en el context del pla de Déu únicament. El Senyor no elimina Caín, sinó que el deixa viure; la violència, ens diu el Senyor, no és irreversible; el šālōm serà possible si retornem al compromís del pla de Déu.

Al Pentateuc, la pau que ens apareix és sempre el do de Déu, conseqüència de seguir els seus designis, com ens indica el Codi de Santedat de Lv 26,6 “Hi faré regnar la pau; podreu dormir sense que ningú us espanti (no tingueu por) Faré desaparèixer les bèsties ferotges i no hi entraran les guerres”  La benedicció del codi de la santedat és la pau. La maledicció és la guerra, la discòrdia. El codi de santedat que porta la pau és el mateix Codi Deuteronòmic (Dt 28) o el de l’Aliança (Ex 23,20-32); són codis propis del vassallatge del segle X aC que marca condicions relacionals i conclou amb benediccions o malediccions segons el seu compliment. Al final, la benedicció preferent per la tribu sacerdotal (Nm 6,26), encara la fem avui “Que fixi damunt teu la seva mirada i et doni la pau”.

La maledicció porta la violència. Per violència, com explica Heritier, podem entendre “tota coacció de naturalesa física o psíquica susceptible de comportar el terror, el desplaçament, la desgràcia, el sofriment o la mort d’un ésser animat; tot acte de intrusió que té com efecte voluntari la despossessió de l’altre, el dany o la destrucció d’objectes inanimats fins i tot” A l’AT hi veiem molts episodis de violència en la que la discòrdia anul·la el šālōm! La veiem a l’Èxode, quan fins i tot el Senyor es manifesta exercint la justícia de forma que entendríem violenta, per fer šālōm de “restitució” del veritable pla de Déu, entre els deus egipcis i el Déu únic, entre el Faraó i Moisès, o entre el poble hebreu que fuig i l’exèrcit que sucumbeix èpicament a la mà del Senyor. Un relat que convoca el poble a la fe definitiva. Amb els “Deu manaments” fem exercici de garantir la pau, la pau del poble i la pau personal. És el fonament del monoteisme bíblic, de tolerància sense límits per la persona humana i l’obligació de respectar-la, sempre. Déu alerta, i prohibeix, veiem, tota violència!

Interessant és veure la pau als ulls dels llibres profètics.  Els profetes relaten experiències rellevants pel poble hebreu. La majoria de profetes viuen en èpoques convulses, plenes de violència. S’emmarquen en el context que aniria des de la caiguda de Samaria al 722 aC i el setge de Jerusalem al 701 aC per part dels assiris fins al retorn des de Babilònia i la reconstrucció del temple de Salomó, durant més de quatre segles.

Viuen conflictes, amenaces, guerres, deportacions de població de Judà i Jerusalem, la destrucció del temple i la ciutat, al 597 i 586 aC. És un temps de gran desolació on el profeta sempre albira l’esperança d’un nou temps, d’un nou horitzó futur, que té a veure amb el pla de Déu novament, i amb el compliment de la sedāqā. Parteixen de la violència però parlen de pau, de šālōm! En el futur, arribarà la violència de la pau. En els profetes, la pau s’entén necessàriament en el marc de la retribució, de la pràctica de la justícia. De fet, l’anunci profètic de la conversió interior té molt a veure amb la pau. Convertir-se és fer-te teu el designi de Déu, sempre desconcertant i misteriós; un designi que ens des-centra de nosaltres i ens centra en la realitat del Déu que realment aguanta. És l’experiència dels patriarques, en qui s’inspiraran.

Conversió té a veure amb acceptar i acollir amb humilitat els signes dels temps que toca viure per a transformar la realitat. Perquè transformar la realitat és fer “les paus” amb el Senyor, retornar a la pràctica de la justícia per restablir-la amb els altres, també els assiris, i refer l’Aliança amb el Senyor. Centrar-se en els pobres de Déu ens salvarà dels assiris! És als pobres a qui Déu concedeix la pau. Is 9,5-6 “Ens ha nascut un infant.....aquest és el seu nom: conseller prodigiós, Déu heroi, Pare per sempre, Princep de la Pau. Estendrà arreu la sobirania i la PAU no tindrà fi”. Hi ha esperança! La pau messiànica se’ns dibuixa en diversos escrits del mateix Isaïes, (Is 11,1-10; 54, 9-10; 61, 1-2) tot i la devastació i la fosca, hi ha esperança de pau messiànica. El futur serà de pau, i depèn de nosaltres!

Ezequiel també ens parla de la pau exterior, i de la interior sobretot. El retorn de l’exili comporta el retorn interior de la persona, del just que creu. És un retorn al Senyor, un retorn al temple, per a una nova aliança, un berit-šālōm! A Ez 34, 25-28 veiem les característiques de la pau messiànica, “Faré amb el meu ramat una aliança de pau... els beneiré a ells i beneiré tots els voltant de la meva muntanya....seran pluges de benedicció”. Naixerà un poble renovat, retornat a la nova aliança. “Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre” a Ez 36, 26. “Faré amb ells una aliança de pau, que serà perpètua” a Ez 37,26a.

Altres profetes parlen de la pau en els mateixos termes, Ag 2,9 “us ho dic jo el Senyor de l’Univers....i en aquest lloc jo donaré la pau” referint-se al temple a reconstruir. Un šālōm que relaciona com hem vist amb prosperitat, “sembraré la pau, les vinyes donaran fruit abundós i les terres, bones collites” a Zc 8,12. Un futur en pau no tindrà guerra, “cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra...” a Mq 4,1-4.

Finament, un comentari sobre la pau als llibres sapiencials. En els salms, que són pregaria de vida, el šālōm es viu com un estat de justícia. El salteri és un llibre de pregària viscuda, de vida pregada! Salms pregats de lamentació, de lloança, d’adoració, de súplica... El context que predomina al món del salteri és el de la teologia retributiva, on el Déu que salva ha d’emprar la violència si cal, i hi apareixen els salms imprecatoris, que s’han revisat a la llum del context històric i exegètic per no confondre el lector d’avui. Imprecacions a fer justícia com sigui, on es demana al Senyor la seva implacabilitat no exempta de dolor. Entre els revisats estan el salm 58, el 33 o el 109; altres s’han mantingut rellegint-los “quan totes les nacions m’envoltaven, invocant el Senyor les he vençudes” a Sl 118, 10. Al llibre de la saviesa, Sa 3,1-3 hi llegim que “ells (els justos) han trobat la pau (šālōm)” i al de Job, Jb 25,2 “Déu és poderós i temible, i posa la pau dalt del cel”.

El šālōm de l’Antic Testament ens porta indefectiblement al šālōm del Nou Testament, plenament inserit en el missatge del Jesús de l’Evangeli. Una pau que serà més interior, una pau plena i compromesa, que arrela a les benaurances i que porta al dedins del cor del creient. “Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu  diu Mt, 5,9.

Però l’evangelista que millor expressa el šālōm de Jesús és Joan, i en algun text concret podem llegir “Us dono la pau que el mon no dona.. que els vostres cors s’asserenin” a Jn 14,27, o “Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau” a Jn 16,33a. Veiem i notem que estem davant d’un concepte nou, interior, que abasta tota la persona però que arrela en la seva espiritualitat més essencial.

La pau bíblica és ben esperançadora. És una pau enmig de la persecució, una pau enmig de la fosca....i per això, més que mai, cal recordar sant Pau a Rm 8,6 “els interessos terrenals porten a la mort, mentre que els de l’esperit duen a la vida i a la pau!” Cal centrar de nou el projecte de Déu en nosaltres, de la mà del seu Esperit, la ruah donada lliurement, que ens transforma, i quins dons seran els de “l’amor, goig, PAU, paciència, amabilitat, bondat, fidelitat, mansuetud, domini propi” Gl 5, 22-23 a fruits de l’Esperit.

Altres notícies
General

Cap a un conflicte global

La visió del papa Francesc davant dels conflictes actuals va fer que el 8 de gener pronunciés un discurs davant els membres del Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu: «El món està sent travessat per un creixent nombre de conflictes que lentament transformen el que he definit moltes vegades com a "tercera guerra mundial a pedaços" en un veritable i propi conflicte global.»
Jornada presencial

Ecologia, Bíblia i Antropologia

L'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) es complau a anunciar la primera jornada presencial del segon semestre, dirigida expressament als alumnes de Batxillerat, Llicència i DECA primària. No obstant això, aquest acte és obert i de lliure accés a totes les persones interessades en la temàtica "Ecologia, Bíblia i Antropologia".
Llicenciatura

La paraula viva de Déu

A la tercera jornada de teologia d’aquest curs, al Seminari Diocesà de Ciutadella (Menorca), Marc Mercadé, professor de filosofia i religió, va parlar sobre el tema “La paraula viva de Déu”, oferint una reflexió sobre la Dei Verbum, un dels documents del Concili Vaticà II.