La Mare de Déu de la Mercè és molt més que la patrona de Barcelona: és un símbol que conjuga litúrgia, devoció popular i identitat ciutadana. La seva festa, el 24 de setembre, s’ha convertit en un mirall privilegiat on es reflecteixen les tensions i oportunitats que viuen la ciutat i l’Església en temps de pluralitat cultural i secularització.

Arrels històriques i espirituals

L’espiritualitat mercedària, nascuda al segle XIII amb sant Pere Nolasc, posa l’accent en l’alliberament dels captius i en la mediació de Maria com a Mare de la llibertat. Aquesta intuïció connecta amb les paraules de Jesús a la sinagoga de Natzaret: «m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat» (Lc 4,18). La iconografia clàssica —Maria amb l’escapulari blanc i els captius als seus peus— resumeix una mariologia marcada per la redempció i la protecció. Des del vot del Consell de Cent en temps de la pesta de llagosta de 1687 fins a la confirmació pontifícia de Pius IX el 1868, la Mercè ha estat entesa com a intercessora i protectora de la ciutat.

Litúrgia i teologia: Maria, signe de llibertat

La litúrgia la presenta com a mare i auxiliadora en la prova, senyal de llibertat cristiana i alliberadora, una relectura actual de la Theotokos (Mare de Deu). Aquesta comprensió teològica connecta amb la tradició bíblica (Lc 1,52: «ha enderrocat els poderosos del soli, ha exalçat els humils») i amb la patrística, que presenta Maria com a nova Eva i model de llibertat interior. Així, la Mercè no és només una devoció local, sinó un lloc teològic on la ciutat descobreix en Maria un camí d’esperança i alliberament.

El Concili Vaticà II la presenta com a «signe d’esperança veritable i de consol» (Lumen gentium,  68), i Pau VI, a Marialis cultus (1974), subratlla que tota devoció mariana ha de conduir a Crist. El papa Francesc, amb una sensibilitat pastoral, l’ha anomenada «la que deslliga nusos», posant en relleu la seva funció d’alliberadora de les cadenes que empresonen l’ésser humà.

El cartell de la Mercè 2025: art i sensibilitat religiosa

Enguany, el cartell oficial, obra de Lluís Danés, ha suscitat un debat intens. L’Arquebisbat de Barcelona ha denunciat que l’ús de símbols litúrgics i iconogràfics marians voreja la paròdia i fereix la sensibilitat religiosa. L’Ajuntament i l’autor, per contra, en defensen la dimensió cultural i no confessional, evocadora dels teatrins populars.

Aquest episodi planteja una qüestió central: quin lloc ocupen els símbols religiosos en l’espai públic d’una societat secularitzada? El magisteri recorda que les imatges de Maria són signes que ens condueixen a Crist (Marialis cultus, 25). Quan es descontextualitzen, corren el risc de convertir-se en mera estètica, però alhora mantenen la capacitat d’interpel·lar i generar debat. Això pot ser llegit no només com a conflicte, sinó com una oportunitat missionera per repensar la presència del sagrat en la cultura contemporània.

250 anys de la Basílica de la Mercè: memòria i renovació

En paral·lel a la controvèrsia, el 2025 se celebra el 250è aniversari de la consagració de la Basílica de la Mercè. El temple, obra de Josep Mas, conserva la imatge gòtica de la patrona (1361, atribuïda a Pere Moragues) i ha estat centre de devoció ininterrompuda.

La celebració jubilar, inaugurada amb la missa solemne presidida pel cardenal Joan Josep Omella, ofereix una oportunitat per reactualitzar la mariologia mercedària i situar Maria com a protectora de la ciutat, però sobretot com a icona de la llibertat cristiana que condueix a Crist. La basílica esdevé així un santuari urbà: lloc de memòria, d’identitat i de pregària enmig de la vida barcelonina.

Mirant al futur

La Mercè 2025 es presenta com un esdeveniment en tres dimensions:

• Teològic-litúrgica: ofereix una relectura actual de la Theotokos com a alliberadora i auxiliadora.
• Cultural-social: posa en relleu la complexa gestió dels símbols sagrats en l’espai públic d’una ciutat plural.
• Històric-eclesial: convida a redescobrir una tradició arrelada i viva a través de jubileu de la Basílica.

En definitiva, la festa de la Mercè continua mostrant que els símbols religiosos no pertanyen només al passat, sinó que segueixen interpel·lant el present i obrint camins de diàleg entre fe, cultura i ciutat. La patrona de Barcelona esdevé així una icona viva, capaç d’unir espiritualitat i ciutadania en un mateix horitzó d’esperança.