Quina relació té la fe amb la certesa i el dubte? Si algú afirma que una persona de fe profunda no té cap dubte, sinó que està plena de certeses... es pot acceptar com una veritat inqüestionable? El dubte esquerda la fe o pot contribuir a enfortir-la? ¿Potser la fe no bascula entre els dos extrems i en això rau la seva raó de ser? A la novel·la Conclave de Robert Harris, portada a la pantalla pel director Edward Berger, aquest tema s’aborda en un moment crucial. Lomeli, com a degà del Col·legi Cardenalici, presideix la celebració de la missa Pro eligendo Pontifice, que dona inici al conclave, és a dir, a la reunió de cardenals a la Capella Sixtina per escollir el nou Papa. Durant l’homilia, deixa els papers de banda i parla des del cor. Aleshores afirma: «Permeteu-me dir-vos que el pecat que més he arribat a témer de tots és la certesa. La certesa és el gran enemic de la unitat. La certesa és l’enemic mortal de la tolerància (...) La nostra fe és un ésser vivent pel precís motiu que camina de la mà del dubte. Si només coneguéssim la certesa i no hi hagués lloc per al dubte, no existiria el misteri i, per tant, no necessitaríem la fe».

Aquesta visió de la fe com un equilibri entre certesa i dubte no és exclusiva de la ficció, sinó que també es troba en el pensament de figures religioses contemporànies, com el papa Francesc, que interpreta els dubtes de la manera següent: «Els dubtes que toquen la fe, en sentit positiu, són un signe que volem conèixer millor i més a fons Déu, Jesús, i el misteri del seu amor envers nosaltres.» Tomáš Halík introdueix un matís molt interessant sobre el contingut del dubte: «El dubte que acompanya sanament la fe i la fa humil no és el dubte sobre Déu, el dubte sobre si Déu existeix, sinó un dubte sobre un mateix, sobre fins a quin punt el creient entén correctament el significat de Déu.» Quan la certesa no dialoga amb el dubte, deixa de ser fe i es converteix en ideologia.

Les persones de profunda espiritualitat tenen els seus moments de foscor. L’1 de maig de 2017 va morir als 96 anys el monjo cistercenc Edmon Maria Garreta i Olivella, abat emèrit del monestir de Poblet i primer prior de Solius. Dos dies després, al funeral, tenia el seu recordatori a les mans, on es recollia una frase del seu testament: «Post tenebras spero lucem» [Després de les tenebres, espero la llum], que havia explicat amb més detall: «Una vida de foscor, de desconcert davant els plans de Déu en mi, de sofriment interior, però amb el desig de fidelitat a la seva voluntat, malgrat els meus defalliments i pecats; i alhora amb una gran esperança de l’alliberament final i de l’assoliment de la llum eterna en la visió de Déu.»

De la mateixa manera que la pau no és l’absència de conflicte, sinó la seva superació, la fe no és l’absència de dubte, sinó la seva superació. Les certeses més grans, sovint, sorgeixen dels racons més foscos del cor. Així, la fe no s’oposa al dubte, sinó que s’enriqueix amb ell, com la llum de les estrelles, que només veiem en la foscor. Els místics coneixen bé les nits fosques de l’ànima.