General

Homilia de Pasqua

"¿Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és, aquí; ha ressuscitat". Aquestes són les paraules que els homes amb vestits resplendents digueren a les dones en el sepulcre, i avui ens ho diuen també a nosaltres.

Del foc beneït s'encén el ciri Pasqual, símbol del qui és la llum i que la foscor no ha pogut ofegar. L'amor sense límits de Déu, com el foc de la bardissa de l'Èxode, que cremava sense consumir, encén en els nostres cors l'alegria i l'esperança que la vida ha vençut la mort.
Com diuen les lectures de la vetlla pasqual..., la darrera paraula de la vida no la té la mort, el no-res, sinó l'amor creador de Déu, que del no-res i el caos fa sortir la creació; que ens allibera de l'esclavatge i ens porta a la terra promesa, que ens estima amb un amor etern. Ell ens dona avui un cor nou i un esperit nou, convertint el nostre cor de pedra en un de carn.

De manera natural, instintiva, tenim tendència a veure el nostre passar per la vida d'aquesta manera: la nostra infància és com el matí, després amb l'adolescència ve la joia de l'aurora, en la joventut la sortida del sol, en la maduresa la glòria del migdia, i més tard, quan som més grans, ve el declinar del dia i l'ombra, la tristesa del crepuscle i finalment, la tragèdia física i el terror de les tenebres i el no-res. D'aquesta manera la nostra vida només pot ser compresa, com una existència precedida pel no-res i que acaba en el no-res. Com si la vida fos una gran autopista, on els cotxes a tota velocitat corren, per precipitar-se, al final, en un barranc.
Però per a Déu, i per al creient el dia es conta a la inversa. El dia de Déu comença el vespre, en l'obscuritat nocturna, quan encara no teníem fe i no havíem après a estimar, i es mou vers el matí, vers l'albada, vers la llum, vers el fet de flamejar de la bardissa ardent que és l'amor de déu, l'amor sense límits, el sol del migdia, que ens acull al final de la nostra vida.

Diem que morim un poc cada dia, que les nostres frustracions, les nostres separacions dels éssers estimats, l'acceptació de les nostres febleses físiques i psíquiques, són ja petites morts que hem d'aprendre a encarar, per tal de saber un dia morir del tot, sense amargor ni ressentiment. Però, i si cada petita mort fos ja un petit naixement? Les dificultats de la vida són doloroses, però també ens fan madurar; si les acceptem abandonats a la misericòrdia de Déu, canvien el nostre cor de pedra en un de carn. Veiem minvat el nostre Ego, la nostra voluntat, la nostra autosuficiència, però a la vegada som testimonis de què sorgeix en nosaltres un jo més profund, un jo més en comunió amb Déu i amb els germans. ¿I si cada petita mort, fos un aprenentatge a néixer en Déu? Només cal mirar les coses des dels ulls de Déu perquè l'esperança creixi en els nostres cors com una poncella de rosa que s'obre temorosa a les gotes de la rosada.

En l'Evangeli de Lluc, les dones, esglaiades per la visió d'aquells àngels vestit de blanc, no van ser cregudes. També nosaltres podem acomplexar-nos davant una societat majoritàriament indiferent a la Bona Nova de l'Evangeli... a vegades no ens atrevim a anunciar obertament la resurrecció (ens podrien agafar per bojos, per innocents, per ingenus). Però si ens ho creiem de veritat, ho direm quan faci falta amb paraules i obres. Com ho feren les dones de l'Evangeli. Som testimonis d'una manera explícita quan celebrem l'eucaristia, que és el memorial de la mort i de la resurrecció del Senyor.

Al començament del cristianisme la missa s'anomenava la "la fracció del pa", però després agafà el nom d'eucaristia que vol dir acció de gràcies. El dia de Pasqua celebrem el triomf de l'amor sobre el mal i l'odi, el triomf de la vida sobre la mort, la confirmació de què Déu està a favor de totes les víctimes d'avui i de sempre, és un bon dia per donar gràcies. Gràcies per la vida, gràcies pel do de la fe, per les ajudes que hem rebut de Déu, per les ajudes que hem rebut dels altres, gràcies per la comunitat, gràcies pels nostres amics. Una antiga tradició diu que Jesús ressuscitat abans d'aparèixer-se als seus deixebles, s'aparegué a Maria la seva mare, deixeble per excel·lència, que fou fidel a Jesús al peu de la creu. Que ella pregui sempre per nosaltres, ara i en l'hora de la nostra mort, o més ben dit, ara i en l'hora de la nostra major naixença en Déu.

Altres notícies
Màster

Les paradoxes del combat per la pau

Potser ningú recorda Flavi Vegetius, l’autor llatí del segle IV que al captard de la seva vida es va convertir al cristianisme. Pocs avui deuen haver llegit el seu assaig Epitoma rei militaris. Però molts coneixen la sentència del prefaci al llibre III en la versió que es popularitzarà més endavant: Si vis pacem, para bellum (Si vols la pau prepara la guerra). L’expressió Para bellum, amb el pas dels anys, donarà nom a la pistola Parabellum i a la munició 9x19 Parabellum registrats per la Deutsche Waffen el 1898. Ben explícit!
General

El camí espiritual requereix lentitud

La recerca de la velocitat és una característica important de la nostra cultura. Es tracta de recórrer el màxim d’espai amb el mínim de temps. Es requereix una gran dosi d'adrenalina per pilotar la vida a tall d'un cotxe Fòrmula 1 o una moto GP. Competir amb força i anticipar-se als altres, encara que sigui per mil·lèsimes de segon.
Jornada presencial

La dimensió humana

Enguany, l’ISCREB ha reformulat la dinàmica de les sessions presencials a Barcelona. Volem impulsar i potenciar aquestes trobades com a espai de reflexió i diàleg entre tota la comunitat educativa, conscients que tot aprenentatge s’enriqueix a través de la relació personal.