Cursos

Els profetes menors i la lamentació

Els primers profetes menors, que escriuen al s VIII aC són Amos, Osees i Miquees. Abans de l’exili escriuran també Sofonies, Nahum i Habacuc, i ben just després ho faran Ageu, Zacaries i Abdies. Els darrers menors són Joel, Jonàs i Malaquies.

Les lamentacions que veiem als profetes menors tenen un tret comú. En general, totes segueixen un model preestablert. En primer lloc, el profeta es lamenta per la situació que es viu o que es viurà, prenent consciència de la realitat, de l’abast de la tragèdia, manifestant la desesperança del moment, en relació al temple, a la terra rebuda, a les institucions monàrquiques... En segon lloc, la veu del profeta sempre en detalla la causa de tot plegat, tot manifestant les febleses de la vida humana i de la comunitat, davant de Déu, la ruptura, l’abandó del pla de Jahvé. No deixa mai de posar el dit a la llaga, en una sincera cerca dels orígens del mal.

És una reflexió sobre el pecat, una consciència de mal, que denuncia. Finalment, en demana un perdó sincer que ha de portar a la humil torbada de la comunitat, de la persona humana, amb Déu, font de la reconstrucció personal i col·lectiva.

La lamentació no és la denúncia. La lamentació, un mot que apareix només trenta vegades a les escriptures, és el preludi del que després denunciarà el profeta, n’és la porta exterior, és el frontis del que viu el poble, explicat obertament. És una lamentació del què passa, una lamentació pel que sentim, pel que veiem, del silenci de Déu també. El profeta es lamenta des de l’experiència dels sentits, preveient i sentint la desolació, la fosca, la fam... La lamentació és l’expressió dels sentits: el que veu, el que sent, el que albira, el que palpa, l’amargor que nota, allò que pot intuir a mal-venir.

La lamentació també té a veure amb el sentiment interior, amb el sentit de culpa, amb el remordiment, la pena de dins, fruit no ja dels sentits sinó de l’autoconsciència de la persona. És la dessolació espiritual. El profeta es lamenta per fora i per dins.

La denúncia expressarà meridianament les febleses interiors, les contradiccions humanes, les dels governs, dels reis, dels sacerdots, del poble, de la col·lectivitat, de l’ordre preestablert... Serà el punt d’inflexió per a la possible renovació espiritual, per a la transformació. Només des del coneixement de les febleses hom pot trobar la força per vèncer les amenaces presents i futures que suposen la ruptura amb el pla de Déu, el pecat, fent possible la renovació.

Els profetes menors, com els majors, conviden a la mirada interior permanent , a la revisió de vida, a la detecció precoç de les febleses, de les contradiccions, de les infidelitats humanes que ens allunyen de Déu. La seva proposta no és reactiva, és fonamentalment proactiva. Una crida a reconstruir-nos espiritualment, com proposa Miquees 6, 8: “Ja t’han ensenyat, home, què és bo, què espera de tu el Senyor: practica la justícia, estima la bondat, comporta’t humilment amb el teu Déu”.

 

Altres notícies
General

La creu

La creu és el símbol més universal del cristianisme, però què significa? Molts seguidors de Jesús cada dia fan diverses vegades el senyal de la creu. Es converteix d'aquesta manera en un signe de pietat, de pertinença, de protecció, de pregària... No obstant, la creu està unida sobretot al patiment. N'hi ha que pensen que com més pateixen millors són. D'altres, per contra, en fugen sempre que poden. Quina va ser l'opció de Jesús? Una pregunta interessant ara que entrem en les celebracions de la Setmana Santa, especialment en la litúrgia de divendres.
General

Senyals Pasquals al nostre entorn

Pasqua, com Nadal, convida a l’optimisme: el pas de la foscor a la llum; és a dir, la Pasqua és l’aval de l’esperança. La Pasqua, al llibre de l'Èxode 12,14, s’entén com un “memorial de l’alliberament d’Egipte: el centre dramàtic de la certesa de la voluntat salvífica de Jahvè. A sinòptics, Jesús institueix el “memorial” de la seva mort salvadora: el pas de mort a vida que s’il·lustra amb la resurrecció de Jesús.
General

Què diu la bíblia sobre el desert

El desert bíblic està molt lluny del Paris-Dakar. Se’ns presenta un desert ple de vivències, de significats, d'experiències i lluites de tota mena. Aquí no hi valen neumàtics, siguin de dues o quatre rodes; hom ha d'endinsar-s’hi a peu descalç, a punt per a viure tota una aventura amb Déu. Israel recordarà sempre el desert com el seu bressol, perquè fou en aquest entorn on es va forjar la seva identitat com a poble escollit.