Els primers profetes menors, que escriuen al s VIII aC són Amos, Osees i Miquees. Abans de l’exili escriuran també Sofonies, Nahum i Habacuc, i ben just després ho faran Ageu, Zacaries i Abdies. Els darrers menors són Joel, Jonàs i Malaquies.

Les lamentacions que veiem als profetes menors tenen un tret comú. En general, totes segueixen un model preestablert. En primer lloc, el profeta es lamenta per la situació que es viu o que es viurà, prenent consciència de la realitat, de l’abast de la tragèdia, manifestant la desesperança del moment, en relació al temple, a la terra rebuda, a les institucions monàrquiques... En segon lloc, la veu del profeta sempre en detalla la causa de tot plegat, tot manifestant les febleses de la vida humana i de la comunitat, davant de Déu, la ruptura, l’abandó del pla de Jahvé. No deixa mai de posar el dit a la llaga, en una sincera cerca dels orígens del mal.

És una reflexió sobre el pecat, una consciència de mal, que denuncia. Finalment, en demana un perdó sincer que ha de portar a la humil torbada de la comunitat, de la persona humana, amb Déu, font de la reconstrucció personal i col·lectiva.

La lamentació no és la denúncia. La lamentació, un mot que apareix només trenta vegades a les escriptures, és el preludi del que després denunciarà el profeta, n’és la porta exterior, és el frontis del que viu el poble, explicat obertament. És una lamentació del què passa, una lamentació pel que sentim, pel que veiem, del silenci de Déu també. El profeta es lamenta des de l’experiència dels sentits, preveient i sentint la desolació, la fosca, la fam... La lamentació és l’expressió dels sentits: el que veu, el que sent, el que albira, el que palpa, l’amargor que nota, allò que pot intuir a mal-venir.

La lamentació també té a veure amb el sentiment interior, amb el sentit de culpa, amb el remordiment, la pena de dins, fruit no ja dels sentits sinó de l’autoconsciència de la persona. És la dessolació espiritual. El profeta es lamenta per fora i per dins.

La denúncia expressarà meridianament les febleses interiors, les contradiccions humanes, les dels governs, dels reis, dels sacerdots, del poble, de la col·lectivitat, de l’ordre preestablert... Serà el punt d’inflexió per a la possible renovació espiritual, per a la transformació. Només des del coneixement de les febleses hom pot trobar la força per vèncer les amenaces presents i futures que suposen la ruptura amb el pla de Déu, el pecat, fent possible la renovació.

Els profetes menors, com els majors, conviden a la mirada interior permanent , a la revisió de vida, a la detecció precoç de les febleses, de les contradiccions, de les infidelitats humanes que ens allunyen de Déu. La seva proposta no és reactiva, és fonamentalment proactiva. Una crida a reconstruir-nos espiritualment, com proposa Miquees 6, 8: “Ja t’han ensenyat, home, què és bo, què espera de tu el Senyor: practica la justícia, estima la bondat, comporta’t humilment amb el teu Déu”.