Amb motiu d'una conferència a l'Institut Diocesà de Teologia de Menorca (IDITEM) a Ciutadella sobre el tema del Jubileu 2025, Josep Pons Fraga, editor del diari Menorca, em va formular una sèrie de preguntes referides especialment al perdó, un tema recurrent a cada Jubileu. Cal notar que les preguntes estaven ben escollides, clarament formulades i apuntaven a qüestions de fons. Cal afegir també que l'esperança constitueix el missatge central i específic del proper Jubileu. Les respostes es van publicar en aquest diari el divendres 11 d'octubre. Soc conscient que el perdó és nuclear en la vida cristiana, a més amb indubtables ressonàncies antropològiques. Etimològicament, perdó significa donar-se sense mesura. En comparteixo algunes.

L'amor i el perdó són dues cares de la mateixa moneda?

En la seva expressió genuïna i autèntica, l'amor i el perdó són flors de cimera. No és fàcil sostreure’s del ressentiment, la ira, la venjança, l'egoisme... que els impossibiliten. Entre ells, entre l'amor i el perdó, hi ha vasos comunicants. A més d'un, més de l’altre. A menys d'un, menys de l’altre. Es requereix temps i treball personal. Cicatritzar una ferida, sigui perquè s'ha rebut o perquè s'ha causat, no és tasca d'un dia. Gairebé sempre queda el senyal, però quan es toca, si s'ha curat, ja no fa mal. Delectar-se en una ferida pot alimentar la sensació de ser víctima, però no condueix a la sanació. L'amor és el millor ungüent per suavitzar la ferida fins a cicatritzar-la i convertir-la, d'acord amb el títol d'una obra de Josep Maria de Segarra, en una ferida lluminosa.

És possible estimar sense perdonar?

La falta de perdó bloqueja la capacitat amorosa de la persona. El papa Francesc, a la butlla de convocació del Jubileu 2025 afirma explícitament que «perdonar no canvia el passat, no pot modificar el que ja va succeir; i, tanmateix, el perdó pot permetre que canviï el futur i es visqui d'una manera diferent, sense rancúnia, sense ira ni venjança. El futur il·luminat pel perdó fa possible que el passat es llegeixi amb uns altres ulls, més serens, encara que estiguin solcats per les llàgrimes.» Perdonar i demanar perdó no és fàcil, de vegades molt difícil, però deixar de fer-ho és renunciar a viure amb alegria. Implica quedar-se atrapat en un moment del passat, que impedeix avançar. Per a això, quan un és l'ofensor, es requereix penediment, sincer i profund. Sense humilitat no és possible.

Hi ha fets i/o comportaments imperdonables?

Perdonar i ser perdonat no significa aprovar ni justificar fets o comportaments de persones o col·lectius, fins i tot d'un mateix, sinó alliberar-se dels sentiments que tenallen el cor com l'odi, el ressentiment, el rancúnia, la venjança... Demanar perdó implica un altre registre de relació que es basa en la consciència del dany que s'ha produït a una altra persona i en la humilitat de reconèixer les pròpies errades, sense quedar apressats per una culpabilitat que turmenta i paralitza. Quan diem que una conducta és imperdonable volem dir que és molt greu i dolorosa.