Jornada presencial

El perdó

Localització
Menorca

Amb motiu d'una conferència a l'Institut Diocesà de Teologia de Menorca (IDITEM) a Ciutadella sobre el tema del Jubileu 2025, Josep Pons Fraga, editor del diari Menorca, em va formular una sèrie de preguntes referides especialment al perdó, un tema recurrent a cada Jubileu. Cal notar que les preguntes estaven ben escollides, clarament formulades i apuntaven a qüestions de fons. Cal afegir també que l'esperança constitueix el missatge central i específic del proper Jubileu. Les respostes es van publicar en aquest diari el divendres 11 d'octubre. Soc conscient que el perdó és nuclear en la vida cristiana, a més amb indubtables ressonàncies antropològiques. Etimològicament, perdó significa donar-se sense mesura. En comparteixo algunes.

L'amor i el perdó són dues cares de la mateixa moneda?

En la seva expressió genuïna i autèntica, l'amor i el perdó són flors de cimera. No és fàcil sostreure’s del ressentiment, la ira, la venjança, l'egoisme... que els impossibiliten. Entre ells, entre l'amor i el perdó, hi ha vasos comunicants. A més d'un, més de l’altre. A menys d'un, menys de l’altre. Es requereix temps i treball personal. Cicatritzar una ferida, sigui perquè s'ha rebut o perquè s'ha causat, no és tasca d'un dia. Gairebé sempre queda el senyal, però quan es toca, si s'ha curat, ja no fa mal. Delectar-se en una ferida pot alimentar la sensació de ser víctima, però no condueix a la sanació. L'amor és el millor ungüent per suavitzar la ferida fins a cicatritzar-la i convertir-la, d'acord amb el títol d'una obra de Josep Maria de Segarra, en una ferida lluminosa.

És possible estimar sense perdonar?

La falta de perdó bloqueja la capacitat amorosa de la persona. El papa Francesc, a la butlla de convocació del Jubileu 2025 afirma explícitament que «perdonar no canvia el passat, no pot modificar el que ja va succeir; i, tanmateix, el perdó pot permetre que canviï el futur i es visqui d'una manera diferent, sense rancúnia, sense ira ni venjança. El futur il·luminat pel perdó fa possible que el passat es llegeixi amb uns altres ulls, més serens, encara que estiguin solcats per les llàgrimes.» Perdonar i demanar perdó no és fàcil, de vegades molt difícil, però deixar de fer-ho és renunciar a viure amb alegria. Implica quedar-se atrapat en un moment del passat, que impedeix avançar. Per a això, quan un és l'ofensor, es requereix penediment, sincer i profund. Sense humilitat no és possible.

Hi ha fets i/o comportaments imperdonables?

Perdonar i ser perdonat no significa aprovar ni justificar fets o comportaments de persones o col·lectius, fins i tot d'un mateix, sinó alliberar-se dels sentiments que tenallen el cor com l'odi, el ressentiment, el rancúnia, la venjança... Demanar perdó implica un altre registre de relació que es basa en la consciència del dany que s'ha produït a una altra persona i en la humilitat de reconèixer les pròpies errades, sense quedar apressats per una culpabilitat que turmenta i paralitza. Quan diem que una conducta és imperdonable volem dir que és molt greu i dolorosa.

Altres notícies
General

L’hospitalitat com a camí espiritual i vincle de fraternitat universal

20 gener 2025
L’hospitalitat és més que un gest d’acollida: és un compromís profund amb l’altre que revela la dimensió espiritual i transformadora de la humanitat. Francesc-Xavier Marín, en la conferència "L’hospitalitat: deure d’obertura a la transcendència", la va explorar des de la fenomenologia, subratllant-la com a nucli de la fe i la convivència.
General

La Mercè 2025: festa, fe i debat en l'espai públic

La Mare de Déu de la Mercè és molt més que la patrona de Barcelona: és un símbol que conjuga litúrgia, devoció popular i identitat ciutadana. La seva festa, el 24 de setembre, s’ha convertit en un mirall privilegiat on es reflecteixen les tensions i oportunitats que viuen la ciutat i l’Església en temps de pluralitat cultural i secularització.
General

Eloi Aran: “El que sembla inútil és sovint el que ens fa més humans”

Què manté units els qui comparteixen una casa, una ciutat o fins i tot una visió del món? A L’afany inútil dels constructors (Fragmenta, 2025), l’arquitecte i teòleg Eloi Aran, en una entrevista apareguda a Flama, explora aquest fil invisible que sosté les comunitats. Inspirat en el Salm 127 i en diàleg amb pensadors com Lluís Duch o Martin Heidegger, Aran combina vivències personals, referències bíbliques i reflexions arquitectòniques per qüestionar la lògica funcionalista i l’obsessió contemporània per la productivitat. Davant d’una modernitat que redueix la vida al fet útil, proposa recuperar una arquitectura compassiva i oberta al misteri, capaç de fer de l’aparent “inútil” un espai de sentit i de cura compartida.
Fotografia: Bisbat de Menorca