[Entrevista apareguda a Flama] En una època marcada per ferides, desconcert i sentiment d’impotència davant de dinàmiques globals que semblen ingovernables, la teologia està cridada a retrobar la seva vocació més autèntica: habitar la realitat. La professora Giuseppina De Simone, coordinadora de la Xarxa Teològica del Mediterrani (RT-MED), reflexiona sobre el paper dels teòlegs en el món actual, situant al centre la «teologia de la reconciliació», un do vertical que es tradueix en proximitat i escolta compartida dels patiments del nostre temps. L’organisme s’ha reunit al seminari de Barcelona, del 6 al 13 de juny en el marc de la trobada MED26, que ha comptat amb més de 200 participants de més de 25 països de la conca mediterrània. Entre ells: bisbes, joves i treballadors implicats en iniciatives de diàleg i solidaritat a la regió.

Com us heu trobat a Barcelona aquests dies?

Ens hem sentit acollits per aquesta Església local, per Catalunya, aquesta terra tan bonica, que expressa sentit d’humanitat, de fe i també una refinada capacitat cultural. Es percep una rica tradició cultural, espiritual i religiosa que es desprèn de la mateixa ciutat, de la manera com està organitzada i de la vida que la recorre. També he percebut una certa elegància, un nivell de civisme i de calidesa que és realment bonic. És una terra que expressa un sentit de l’humà molt significatiu.

A més de celebrar la trobada anual de la RT-MED, heu pogut participar en algun acte relacionat amb la visita del Papa?

És clar que no hem seguit tot el programa, però sí que hem participat en els moments principals: la vigília a l’Estadi Olímpic, la celebració a la Sagrada Família i la benedicció de la Torre de Jesús. La visita del Papa s’inscriu plenament en el camí que duem a terme.

La RT-MED va néixer el 2023, tot i que el camí que va portar a la seva constitució va començar abans. Cada any ens reunim en una ciutat del Mediterrani per a la nostra trobada d’estiu, que és el principal moment de presència i debat directe. Aquest any hem triat Barcelona perquè aquí tenien lloc les Trobades del Mediterrani, emmarcades en la tasca de teixit eclesial mediterrani promoguda pel cardenal Aveline per mandat del papa Francesc i renovada pel papa Lleó XIV. L’objectiu és construir una comunió entre les Esglésies de la conca que pugui ser un signe profètic i de esperança en un context històric particularment dramàtic.

Quin creu que és el principal desafiament que els creients i la teologia han d’afrontar en el context actual?

Un sistema d’angoixes ens encotilla i ens acaba paralitzant, fent-nos incapaços de fer brollar la paraula en els plecs de la realitat; aquella paraula a la qual la llum obre espai perquè pugui emergir, i això, en el fons, és la nostra tasca. Crec que cal tenir de debò el coratge d’habitar aquest temps i aquesta vida tan fragmentada, dispersa i sufocada per un sentiment d’impotència i desorientació, causat pel fet que encara no aconseguim entendre del tot què està passant al nostre voltant.

Faig una metàfora que ve al cas. Aquest passat dimecres al vespre, la Sagrada Família, tenia una llum que ens van regalar a tots els presents. La teníem a la mà, ens la miràvem, la capgiràvem, no sabíem ben bé com funcionava i tots nosaltres, inclosos els bisbes, intentàvem entendre’n el mecanisme. Doncs bé, és com si tinguéssim a les mans una vida de la qual no coneixem el funcionament. Els mecanismes que la controlen, exactament com passava a la basílica, ens superen, i no aconseguim entendre d’on venen ni com actuen. Aquesta és la sensació que domina el nostre temps i que serveix de teló de fons a totes les nostres ferides, inclosa la de la depressió, de la qual s’ha parlat molt aquests dies.

Davant d’aquesta paràlisi i d’aquestes ferides, com podem reaccionar concretament i retrobar una paraula que tingui sentit?

Hem de tenir el coratge d’obrir-nos al relat de tot això, sabent que aquesta narració també custodia allò que nosaltres mateixos vivim. Hem d’intentar buscar junts, al costat de qui viu el drama de la manca de reconeixement, per pronunciar paraules que tinguin un sentit autèntic. Això significa ajudar a aixecar la mirada, recuperant la capacitat d’una perspectiva que s’eleva i contempla allò que no ve de nosaltres, sinó que ve de dalt.

A la llum de les sessions i de les reflexions compartides aquests dies a la RT-MED, quins camins o nuclis temàtics considera prioritaris?

En aquest sentit, crec que és fonamental continuar projectant la Teologia de la reconciliació. És un tema central, que aquest any hem afrontat a través de la reflexió sobre les expectatives de reconciliació. És important aprofundir en les ponències presentades, sobretot les que estan centrades en la vida.

Com es tradueix en la nostra responsabilitat i en la proximitat amb l’altre?

És un camí que hem de fer junts, pensant en una reconciliació que ve de dalt. Els braços de la creu tenen una horitzontalitat que ve determinada per una verticalitat, i és precisament en la intersecció i a la base d’aquesta on s’obren. La reconciliació és un do que rebem, que després estem cridats a viure, a reconèixer, a transmetre i al qual hem de contribuir. Aquesta pot ser la pista sobre la qual continuar treballant, sabent que només des de la proximitat es pot escurçar la distància, implicant-se en primera persona.

Com pot la teologia contribuir a la pau i al diàleg?

La teologia té una tasca fonamental: contribuir a l’anunci del Evangeli, que és la missió de l’Església. És una part integrant d’aquesta missió i ha d’ajudar a fer que l’anunci sigui més significatiu i més eloqüent, perquè pugui arribar al cor i a la ment de les persones. La teologia ofereix una contribució de pensament, però el pensament mai no es construeix de manera abstracta. El pensament autèntic neix sempre de la vida i de l’experiència. O és un pensament de la vida, que ajuda a llegir la vida, o no serveix de res i es queda en una forma abstracta i buida de saber.

Per això la teologia ha d’ajudar a llegir la vida de l’Església, de la gent del carrer i del nostre temps. La seva tasca és llegir la història a la llum de la Paraula i de la revelació de Déu en Jesucrist.

En una de les ponències, se’ns recordava que Gaudí no era un teòleg de professió, però era teòleg en el sentit en què ho hauria de ser cada creient. La seva era una teologia senzilla i profunda, alimentada per una intensa vida espiritual i per una relació viva amb el Senyor. La teologia és això: una intel·ligència de la fe que és per a tothom i de tothom.

En el vostre document “Notes de mètode per a una teologia des del Mediterrani” emergeix precisament aquesta dimensió popular de la Teologia. Què us va impulsar a escriure’l?

Aquest text neix com un desenvolupament de l’anterior Manifest per a una teologia des del Mediterrani. En el Manifest vam intentar comunicar allò que havíem comprès a través de l’escolta mútua i la trobada entre experiències teològiques madurades en diversos països del Mediterrani.

Vam intentar dir què significa fer teologia al Mediterrani i a partir del Mediterrani. Ho vam fer de manera senzilla i accessible. Aquest text va ser reprès posteriorment també en contextos no estrictament teològics, sinó culturals i socials. Va ser percebut com un text per a tothom, perquè indicava una manera de pensar de la qual avui es destria la necessitat: un pensament de la vida, un pensament que ajuda a viure i a esperar.

D’aquí va néixer una pregunta més: com es construeix un pensament d’aquest tipus? Què significa escoltar la vida? I què significa fer-ho a la llum de l’Encarnació i de la Pasqua? Per això vam treballar en el mètode, donant vida a les Notes de mètode per a una teologia des del Mediterrani, un text escrit en més d’un any de treball conjunt.

Com s’arriba a escriure un text de manera col·laborativa entre persones que provenen de cultures i països diferents?

Amb molta paciència i molta passió. La paciència és l’alè de la passió: sense paciència, la passió no es cansa ni es pot viure fins al fons. Es fa creient que, quan es raona plegats, quan s’escolten les raons de l’altre i ens obrim al debat entre sensibilitats, cultures i contexts diferents, emergeix una cosa molt més bonica, més profunda i més vertadera.

No es tracta només de posar en comú diversos caps que pensen, sinó més vides que s’expliciten i més cors que bateguen junts. Es crea el que en el text anomenem l’espai del “entre”, en el qual la llum emergeix de manera amable. És una llum que no s’imposa, sinó que il·lumina i obre la mirada.

L’altre ens fa veure allò que sols no aconseguiríem veure. No n’hi ha prou amb sumar les mirades: cal entrellaçar-les. És precisament en la cruïlla de les mirades, a la frontera, on emergeixen les intuïcions més grans, més boniques i més vertaderes.

El Mediterrani és també un espai marcat per conflictes i tensions. Això fa més difícil el diàleg dins de la Xarxa?

Absolutament sí. No és gens fàcil. Pensar junts mai no és senzill. Podríem explicar molts episodis en els quals hem sentit el cansament de comprendre’ns de debò. Per a nosaltres ha estat fonamental, des del principi, deixar de banda la lògica del “nosaltres” i el “ells”. No hi ha una teologia que escolta des de l’exterior els països de l’Àfrica o de l’Orient Mitjà. La teologia es construeix de manera conjunta.

Davant dels conflictes, no es tracta de parlar des de fora, sinó d’escoltar primer de tot el relat de qui viu aquestes situacions. És en aquest relat on emergeixen paraules noves. Aquest relat interpel·la profundament la nostra sensibilitat, la nostra fe i la nostra intel·ligència, i ens obre a una cosa més gran que la que cadascú porta amb si a partir de la seva pròpia experiència.

El treball de la Xarxa pot tenir una rellevància que superi el Mediterrani i afecti l’Església universal?

N’estem convençuts. Sempre és en el detall on resplendeix l’universal. Allò que val per a tothom no neix de l’abstracció, sinó de la immersió en la concreció de la vida. El Mediterrani és un context únic: un mar que separa i uneix, un espai de cultures diferents, d’intercanvis i d’influències mútues. Tot i els murs que s’intenten aixecar, continua sent un lloc de trobada.

Precisament en aquest context particular emergeix una cosa que pot tenir un abast més general. Per això sentim que estem plenament inserits en el camí sinodal de l’Església, en el seu camí de reforma i de renovació. Esperem que aquesta petita realitat que és la Xarxa Teològica Mediterrània pugui contribuir tant a la renovació de la teologia com al camí de l’Església en aquest temps.

No volem quedar-nos als marges. Pensem que aquesta experiència ha d’estar plenament integrada dins del camí eclesial, i la continuem construint en aquesta perspectiva.

L’experiència del veler “Bel Espoir”, que hem vist durant aquest curs, s’inclou en aquest camí?

Sí. També vam participar en aquesta experiència, sobretot a través de la implicació dels joves. A cada port on el veler atracava, hi havia teòlegs i espais de pensament teològic que acollien els participants. A Nàpols, per exemple, a més de la trobada amb la ciutat i amb els joves del territori, es va dur a terme un moment important de reflexió a la Facultat Teològica de l’Itàlia Meridional. Vam reflexionar junts sobre l’experiència religiosa com a terreny de trobada entre pobles, cultures i éssers humans. La possibilitat de reflexionar teològicament junts enforteix aquests camins d’esperança i de fraternitat que que es construeixen al Mediterrani.