[Santi Torres - Blog Cristianisme i Justícia] Tot i conèixer-se ja les dimensions de la catàstrofe que la DANA havia ocasionat sobretot a la zona d’Albacete i València, la Lliga de futbol professional va decidir que no es podia suspendre la jornada, i ho va fer amb un argument que va explicar entre llàgrimes el seu president, el sempre polèmic Javier Tebas: «El millor missatge és no parar». Cal dir que aquesta decisió no va agradar a la gran majoria d’entrenadors i futbolistes de la Lliga, que en gairebé totes les rodes de premsa van considerar que la jornada no s’hauria d’haver disputat. El missatge de Tebas, no obstant això, va ser clar, i és prou representatiu de com funciona el nostre món.

Realment el millor missatge és no parar? Quina ha de ser la dimensió d’una catàstrofe per considerar que cal interrompre la normalitat? No són suficients més de 200 morts i centenars de desapareguts? No ho són el dolor de qui ha perdut en unes hores sostre, pertinences o mitjans de subsistència? No ho és la quantitat de milers de persones que va interrompre solidàriament els seus plans per poder ajudar?

Tebas ho deia, però, convençut com a representant d’un negoci de milions i milions d’euros que no es pot permetre parar. Perquè segurament aquest és el problema de fons: el nostre sistema econòmic, perquè funcioni, no tolera les interrupcions; s’alimenta del temps, el nostre temps, un temps que no pot ser interromput. Encara que ens fem la il·lusió que dominem el temps, aquest va deixar de pertànyer-nos quan va passar a estar disposició d’un sistema insaciable que ens vol productius cada minut, cada segon de la nostra vida. Per això, tot i les alertes, aquella fatídica tarda no es va interrompre ni el treball a les fàbriques, ni l’activitat a les grans superfícies comercials, ni la mobilitat… ni es van interrompre després els partits de futbol del cap de setmana.

Soc d’un poble petit, i quan al meu poble algú moria, les campanes de l’església tocaven a morts. Tothom, fos al camp o feinejant a casa, davant d’aquell so interrompia la seva activitat; algú de la comunitat havia deixat d’existir i això era prou important per aturar-ho tot. Aquella interrupció permetia el record i la consciència del dol, perquè la mort, encara que la vulguem tapar, continua sent el més gran dels misteris. I si una vida s’havia interromput, el mínim era interrompre un moment la nostra vida per prendre consciència de la pèrdua. 

Fa uns mesos a Cristianisme i Justícia insistíem precisament en això: «davant el dolor dels altres, aturem-ho tot!». Res pot continuar igual davant la pèrdua que han sofert milers de persones a Letur, Utiel, Requena, Silla, Paiporta… noms que hauríem de recordar sempre. No, senyor Tebas, el millor missatge no és no parar; el millor missatge, el que ens humanitza i ens fa tornar a ser amos del nostre temps, és parar, recordar, compadir, plorar, sentir, preguntar, apropar-se, indignar-se… I a partir d’aquí, en tot cas, l’únic, l’únic que no hauria de parar és la solidaritat, que ha de ser mantinguda en el temps fins que es pugui reparar tot el que sigui reparable. 

Volen que no parem, perquè no volen que pensem. Per tant, la interrupció s’ha convertit en una eina gairebé revolucionària. Sí, tornem-ho a dir ben alt i ben fort: davant el dolor dels altres, aturem-ho tot! Ens hi va la nostra humanitat.