[Artticle aparegut originalment al Full Dominical Bisbat de Menorca] Es necessita coratge per dir la veritat i per a ser autèntic. Jesús sabia que els seus deixebles trobarien ben prou obstacles per a ser els seus testimonis, Ell que és la Veritat. Llavors, els promet un Defensor, Algú que els inspirarà, que els alenarà les paraules que s’han de dir, que respirarà en ells l’alè de l’amor, que els empenyerà a actuar en el seu Nom, que els animarà a fer memòria d’Ell.

Aquest Defensor és l’Esperit de Veritat, precisa Jesús, el seu Esperit; aquesta serà, per tant, la seva manera de ser sempre amb ells: és així que no els deixa orfes.

Hi ha molts signes per a manifestar aquesta presència de l’Esperit del Ressuscitat. A Pentecosta, a Cinquagesma, s’evoca el foc perquè l’Esperit Sant va abrusar la seva Església a fi que ella encengui i il·lumini el món per escalfar-lo amb el seu Amor... S’evoca el vent perquè l’Esperit va bufar com un vent, una tramuntanada, una tempesta i així capgirar, remoure, refrescar... S’evoca la diversitat de llengües, perquè l’Esperit és donat a tothom en una Església que ha de ser universal (catòlica), oberta, mirant al futur, mirant la gent...

A Pentecosta succeeix alguna cosa. Però Pentecosta és avui. A l’Esperit li hem de fer el niu perquè pugui ser present en les nostres comunitats i en les nostres vides.

El bisbe oriental Ignasi Hazim, inaugurant un Congrés Ecumènic (a Upsala), deia:

“Sense l’Esperit, Déu queda lluny, Crist pertany al passat, l’Evangeli és lletra morta, l’Església una simple organització, l’autoritat un domini, la missió una propaganda, el culte un record, l’actuar cristià una moral d’esclaus. Però amb Ell, el cosmos s’eleva i gemega donant a llum el Regne, Crist ressuscitat es fa present, l’Evangeli és potència de vida; l’Església, comunió trinitària; el culte, memorial i participació; l’obrar humà queda deïficat”.

Serà bo cantar avui:

“Esperit de Pentecosta,
flama d’amor,
vent poderós...”

O els qui tenen el do de llengües:

“Veniu Esperit Sant,
veniu, veniu.”