General

El descans

“El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet.” (Ge 2,2). El repòs forma part de la creació, com el descans de la nostra vida. El repòs es defineix com cessar l’activitat, l’agitació, la inquietud del dia. El descans és un temps diferenciat al de l’exercici, el treball o qualsevol altra activitat. El descans està lligat a la nostra naturalesa finita i temporal, el necessitem cada cert temps per recuperar-nos del cansament que tota activitat comporta, per això parlem del descans diari, setmanal, vacacional i, fins i tot, de la mort com a repòs etern.

Descansar, però, teològicament, significa haver acabat quelcom, com Déu que en acabar la seva obra va reposar. Al final del dia, en acabar el treball diari, reposem a la nit, com en acabar un període de treball tenim el dret a uns dies de descans, setmanals o vacacionals, i en acabar la nostra vida, desitgem descansar en pau. A més, el descans té per al cristià com per al jueu, quelcom de sagrat: “Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora” (Ge 2,3). Voldria aprofitar algunes de les reflexions que el teòleg i filòsof sud-coreà Byung-Chul Han fa en el seu llibre La desaparició dels rituals (2019) per destacar tres aspectes que no podem oblidar en pensar en el descans.

El primer aspecte és recuperar el sentit contemplatiu del descans. Si privem per complet la vida de l’element contemplatiu ens ofeguem en el propi fer. En aquest sentit, el descans pertany a l’esfera del sagrat. El treball pel contrari és una activitat profana. Així ho tenim expressat en el primer manament de l’Església «escoltar missa sencera els diumenges i altres festes de precepte i no fer treballs servils» (Catecisme de l’Església catòlica, 2042). Pel cristià, el descans i el treball representen dues formes fonamentalment diferents de l’existència humana. No podem oblidar que hi ha una diferència ontològica i teològica entre elles. El repòs no serveix solament per descansar del treball, com tampoc consisteix solament a recuperar forces per tornar a treballar. El descans transcendeix el treball. Com descriu Byung-Chul Han, el que és sant (Myein) significa consagrar, iniciar, però també significa etimològicament “tancar”.

En la nostra societat de l’hiperconsumisme digital santificar implica tancar la connexió de la nostra condició de productors de dades digitals. No hi ha descans si no fem una ruptura amb la nostra quotidianitat, que avui passa per la connectivitat del món virtual. Una prova d’això són els problemes creixents per agafar el son relacionat amb aquesta incapacitat de “tancar” el dia. El descans és un temps sagrat i el que és sant imposa silenci, tancar els ulls, però sobretot la boca. El silenci et fa estar a l’escolta i va acompanyat d’una peculiar receptivitat, d’una profunda atenció contemplativa. L’actual pressió per estar sempre connectats i disponibles condueix a què no podem tancar els ulls ni la boca, i perdem la capacitat de viure el descans com un temps de contemplació.

El segon aspecte és que el descans és un temps festiu. En la seva formulació catequètica s’expressa en el tercer manament: “Santificaràs les festes” (Dt 5,6-21; cf. Ex 20,2-17). El descans és una festa on celebrem quelcom diferent dels èxits o triomfs del treball. En una catequesi sobre el descans del 5/09/2018, el papa Francesc deia que “s’ha de distingir entre el veritable descans i l’evasió, tan comú als nostres dies. Avui s’intenta evadir la realitat buscant una diversió que amagui el nostre descontentament”. La festa no és solament diversió ni podem reduir el nostre descans a “un gran parc de jocs on tots es diverteixen”, perquè ens acabem convertint en peces del rendiment consumista que ens “fa caure en la insatisfacció d’una existència anestesiada per la diversió que no és descans, sinó alienació i fugida de la realitat”. En aquest sentit, el descans sagrat es contraposa diametralment al consumisme hiperactiu.

El descans és festiu quan ens porta a celebrar i compartir la vida gratuïtament, el regal més preuat de Déu. Aquesta és la controvèrsia que va mantenir Jesús amb els fariseus sobre com entendre el descans del dissabte, el sabbat. Quan Jesús diu que “el dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte” Mc 2,27, es refereix al fet que el descans implica millorar la nostra vida, tenir cura de nosaltres (Mt 12,1) per curar el nostre pròxim (Mt 12,12). Aquest sentit sagrat del descans és el que avui està amenaçat. La pressió actual per produir perpetua el treball en el temps de descans, perquè ens segueix inquietant a la nit, o ens obliga a treballar al servei del consum tots els dies festius o converteix les vacances en una bogeria d’activisme que profanada i degradada la nostra vida.

I aquí ve el tercer aspecte, el descans és un temps de comunió amb els altres i amb Déu. La pressió per treballar destrueix la durabilitat de la vida, el temps laboral és un temps que flueix i transcórrer. Si el temps vital coincideix plenament amb el temps laboral, com passa avui, la vida mateixa es torna radicalment fugissera. Solament el descans aporta densitat a la vida, no en debades, el dia del Senyor, és un dia de descans. La intensitat de la Vida, que ens aporta la Resurrecció de Jesús i la celebració de l’eucaristia està vinculat a la nostra capacitat per trencar amb el treball. Sovint em passa que penso el descans com un temps per omplir de tot allò que no he pogut acabar durant el curs. I oblidem que el descans és un temps per crear comunitat, començant pels qui ens troben a faltar quan estem treballant en les nostres coses, la família, amics, companys, la comunitat cristiana i compartir la vida de forma gratuïta. El descans no cotitza perquè és gratuïtat, i agraïment pels dons que rebem de Déu. En el treball produïm, en el descans estimem.

Altres notícies
General

El viatge més llarg

Temps de vacances, temps de viatges. Cotxes, autobusos, trens, vaixells, avions... serveixen per arribar a l'objectiu escollit. Amb freqüència, no se sap bé si és més fort l'atractiu per gaudir d'un destí nou que el desig de marxar de l'escenari de la vida ordinària. La distància també té la seva importància. L’espai proper és més conegut. El llunyà porta aparellat una major dosi d'aventura. Dins del nostre planeta, els antípodes del lloc on un està són el punt més allunyat possible, que ronda a una distància de 20.000 quilòmetres. Dos elements bàsics dels viatges, el temps i l' espai, al servei d'un propòsit, d'un perquè.
Cursos

Jesús, autoritat i Església

El passat mes de maig, a l’Escola de Teologia del Maresme (Mataró) i convidada pel director i bon amic meu, Josep Maria Solà, vaig parlar de “Jesús, autoritat, Església” presentant el contingut del petit llibre (138 pp.) Christ's idea of Authority in the Church del teòleg neerlandès John Wijngaards. L’autor el va publicar a finals de l'any passat, amb la intenció de fomentar el debat teològic i pastoral sobre la qüestió de la reforma estructural profunda a l'Església.
Formació permanent per a mestres i professors de religió

Conclou amb èxit la sisena edició del "Verano Sur"

Aquest estiu, Granada va ser l'escenari d'una iniciativa educativa de gran envergadura organitzada per l'Asociación de Maestros de Andalucía (AMRA). L'esdeveniment, batejat com "Amoris Laetitia", va tenir lloc durant els dies 1, 2 i 3 de juliol, i va reunir a més d'una vuitantena de mestres de religió.