Viktor Frankl, en la seva obra L'home a la recerca de sentit, es pregunta pel sentit de la vida. Afirma: «En realitat no importa que no esperem res de la vida, sinó si la vida espera alguna cosa de nosaltres. Hem de deixar de fer-nos preguntes sobre el significat de la vida i, en comptes d'això, pensar en nosaltres com en éssers a qui la vida els inquirís contínuament i incessantment». L'autor d'aquesta obra, psiquiatre, neuròleg i fundador de la logoteràpia, narra en ella les seves reflexions i sentiments quan va estar com a intern en un camp de concentració. En ella apunta a la raó per la qual va poder sobreviure a l'horror que el va envoltar.

La primera de les dues preguntes existencials a què em refereixo es pot formular així: Què espero de la vida? No cal respondre immediatament, sinó deixar que brolli de l'interior la resposta. Sense presses. Si ens adonem, sorgeixen expectatives, desitjos, il·lusions... Per a Frankl, això no és rellevant. Fins i tot admet que «no importa que no esperem res de la vida». La nostra cultura està centrada en l'assoliment, en l'autorealització, en la conquesta. Per aquest motiu, per a molts el que esperen és bàsic. En realitat, ens allunyem de l'essència de la vida que, fonamentalment, és do.

D'aquí ve la importància de la segona pregunta existencial: Què espera la vida de mi? Cada home té un destí, diferent i únic en cada cas. De vegades, haurà d'actuar; d'altres, acceptarho. Com a presoner, que podia morir d'un moment a l'altre, Frankl escriu: «Quan un home descobreix que el seu destí és patir, ha d'acceptar aquest patiment, ja que aquesta és la seva sola i única tasca. Ha de reconèixer el fet que, fins i tot patint, ell és únic i està sol en l'univers. Ningú pot redimir-lo del seu sofriment ni patir al seu lloc. La seva única oportunitat rau en l'actitud que adopti en suportar la seva càrrega.» Aquest pensament l'alliberava de la desesperació. Aquesta perspectiva permet entendre d'alguna manera la pregària de Jesús davant la seva mort imminent: «Pare meu, si és possible, que passi de mi aquest càlid. Però no es faci com jo vull, sinó com vols tu» (Mt 26,29). Aquest enfocament sorgeix d'entendre la vida com a do, com a vocació. Ningú m'ha demanat permís per portar-me a la vida. Hi irrompo i està a les meves mans veure què faig amb ella, determinar com la visc i la gestiono. La meva biografia té capítols en els quals jo no he escrit ni una lletra. Només em queda acceptar-los i descobrir què espera la vida de mi. Cadascú pot reconèixer quins fets en la seva biografia han aparegut sense cap contribució per la seva part. Comprendre aquesta realitat desactiva la nostra megalomania i els nostres aires de superioritat o grandesa narcisista. Llavors, només llavors, comencem a adonar-nos que els verals de l'amor recorren itineraris imprevisibles, que configuren la vida.