En l’acompliment de l’obligació de treballar assumida en el contracte de treball, els treballadors assalariats tenen dret a un descans mínim setmanal de dia i mig ininterromput, que inclou el dia complet del diumenge, i que sembla respondre, en un inici, a la necessitat de descans pròpia de l’ésser humà.

Però santificar el diumenge amb el descans és també un deure religiós cristià. Altres religions tenen també preceptes que obliguen els seus seguidors a certes pràctiques religioses que impliquen la necessitat de disposar de temps per atendre-les. En el cas dels catòlics, la previsió del descans coincideix amb el seu precepte religiós, i, en general, no es produeix conflicte. Però, què passa quan el temps religiós no coincideix amb la norma legal establerta del descans laboral?

D’entrada, les eventuals restriccions que es puguin imposar al dret a la llibertat religiosa en l'àmbit laboral es limiten al dret del treballador (assalariat) a manifestar, en el marc de la seva prestació de serveis, les seves conviccions i creences religioses. De forma que mentre els drets romanen en el fur intern del treballador resulten irrellevants des de la perspectiva del contracte de treball. Ara bé, en el moment que aquests drets s'exterioritzen, el seu exercici pot tenir rellevància en l'àmbit laboral si suposen un incompliment contractual en contravenir les ordres empresarials.

En aquest context, la qüestió que em plantejo per al treball de tesina és si les creences religioses d’un treballador haurien de permetre invocar la modificació de les condicions de la seva relació laboral, en concret pel que fa al descans laboral setmanal.

Llegir tesina aquí