L’elecció de Robert Francis Prevost com a papa Lleó XIV ha estat llegida, en termes generals, com una continuació del legat del papa Francesc. Sense que aquesta lectura deixi de ser encertada, crec que cal afegir altres variables i, aquí, la perspectiva històrica ajuda. El nou pontífex va escollir el nom de Lleó. Com ell mateix va confirmar pocs dies després, aquesta tria era, primer, en reconeixement del papa Pecci, Lleó XIII, bisbe de Roma entre 1878 i 1903, i fundador de la doctrina social de l’Església, amb l’encíclica Rerum novarum (Sobre les coses noves) com a primera pedra. El seu va ser un pontificat marcat pel diàleg, difícil en aquells temps, amb la modernitat (a la qual el seu predecessor, Pius IX, s’havia tancat completament, després del trauma de la pèrdua dels Estats Pontificis) i de denúncia dels excessos de la revolució industrial. Com és conegut també, Lleó XIII va fer cardenal el teòleg anglès John Henry Newman (1801-1890), un dels autèntics pares intel·lectuals en l’ombra —quasi un segle abans del Concili Vaticà II— i una figura que encara influeix en el rumb del catolicisme.

Lleó XIII va ser el papa que va posar els fonaments de l’entrada de l’Església catòlica en la modernitat, tot i que aquest camí no seria gens fàcil en les primeres dècades del segle XX. Va viure en un temps de canvis accelerats —com els nostres—, en què la ciència i la tecnologia posaven en qüestió els principis més bàsics de la dignitat humana. Quan el feudalisme i la servitud dels humils semblaven superats, la tècnica va donar a les noves (i velles) elits econòmiques nous i poderosos instruments de domini. Enmig de la irrupció, amb força del marxisme, que, per la seva banda, denunciava aquesta realitat amb un projecte polític potent com a resposta a la injustícia; l’Església, sense esmenar la seva tradició i acudint a les fonts de l’Evangeli, havia d’oferir una resposta cristiana a la desesperada situació de milions de persones.

Lleó el Gran, veritable vicari
Anant molt més enrere, però, el primer papa anomenat Lleó també va viure una època de grans convulsions i canvis: Lleó el Gran, papa entre els anys 440 i 461, va entomar l’esfondrament, en part civilitzatori, del món romà. La ciutat, Roma, presa pels invasors, va veure com el seu bisbe s’erigia en el seu veritable vicari. Lleó I va crear el principi de confiabilitat en l’Església romana com a aixopluc enmig de la tempesta. Doctrinalment, va sistematitzar el pensament i l’obra de sant Agustí, mort només deu anys abans de l’inici del seu pontificat, com a part indispensable de l’ADN, si en podem dir així, del catolicisme romà. Agustí és, no ho oblidem, un dels arquitectes del que històricament s’ha entès com a Occident. I, per descomptat, va inspirar el futur orde agustinià, al qual pertany el papa Lleó XIV. Es pot dir, doncs, que la tria del nom també és molt agustiniana.

Consideracions nominals a banda (que en una institució amb dos-cents seixanta-set papes permet, precisament, una lectura històrica de la tria del nom, també com una declaració d’intencions i, fins i tot, programàtica), certament la situació heretada pel papa Prevost no és gens fàcil. El món està cada cop més polaritzat, també l’Església. Les relacions socials i la mateixa conformació de l’opinió pública, tot és transformat per la universalització de les xarxes socials. Addicionalment, no coneixem encara l’impacte real que la intel·ligència artificial tindrà sobre les nostres vides, també sobre les nostres relacions socials o laborals, i en altres àmbits. I en un món cada cop més desigual, es perpetuen injustícies, la discriminació i la marginació dels diferents, de pensament, d’origen, de creença o d’altres condicions, també a dins de l’Església. Francesc va intentar abordar aquesta realitat feridora amb accions integradores no sempre compreses. Pels seus detractors, per descomptat, però també pels qui demanden canvis profunds en la concepció de l’Església i en la definició dels papers de tots els seus membres per evitar situacions d’exclusió i marginació.

Amb un magisteri encara per revelar, es pot dir, per ara, que Lleó XIV sembla haver copsat el moment històric transcendental que viu el món: una nova revolució tecnològica està transformant les societats en tots els seus ordres. Les xarxes socials o la intel·ligència artificial canvien les normes socials, relacionals, polítiques, econòmiques i laborals del nostre món, trenquen vells consensos, i no és segur que aquests canvis siguin a fi de bé. Alhora, l’Església catòlica és conscient de la seva profunda crisi interna, que no ve de Francesc, ni de Benet XVI, ni tan sols del llarg pontificat de Joan Pau II. L’esquerda comença a travessar l’edifici fa mig segle, quan les dinàmiques socials i polítiques dels anys 1960 van canviar moltes coses al món occidental i l’Església va sentir els primers compassos de la ruptura del principi de la confiança, un dels processos de la crisi multicausal de l’Església romana. Han passat moltes coses d’aleshores ençà i el món del 2025 s’assembla poc al de 1968, però l’estat de crisi roman, a dins de la barca de Pere com arreu de les institucions civils, amb un clima de divisió (eclesial i social) cada cop més gran. Potser caldria tornar a llegir al cardenal Newman i fiar-nos més del diàleg que no pas del fals miratge de les xarxes socials com a nova àgora de la societat: “Molta gent creu que discrepa dels altres i el que en realitat passa és que no tenen el valor de parlar els uns amb els altres”, va escriure. És aclaparador veure com les seves observacions de fa quasi un segle i mig continuen vigents per al món d’avui. 

La qüestió clau és que d’aquell profund trencament del segle XIX, amb efectes en el segle posterior, en va acabar sortint, després del trauma de les guerres mundials, l’esperança democràtica i els projectes d’unes societats més equitatives i menys desiguals, tot i que només per a una part —petita— del planeta que es va autoproclamar Primer Món, oblidant els seus marges i les seves perifèries, a les que tant ha mirat el papa Francesc. Atès que no és segur que d’aquest trencament actual —nova revolució tecnològica i canvi de paradigma sociopolític global— en pugui sortir una renovació i regeneració com va ser el món de la postguerra de 1945, el papa Lleó XIV sembla triat per navegar en aquestes aigües tan esbravades. Ho fa amb una barca eclesial més feble i fràgil, i també dividida en els seus tripulants, amb el que el rumb de tot plegat està per veure.

Article original, revista Foc Nou