El Centre d'Art Amatller, situat al Passeig de Gràcia de Barcelona, acull una exposició singular titulada Sorolla, una nova dimensió, en homenatge al pintor amb motiu del centenari de la seva mort, ocorreguda el 10 d'agost 1923. La proposta satisfà, malgrat l'escàs pes d'obres exhibides originals de l'autor, gràcies a l'experiència immersiva, que envolta l'espectador en una bombolla d'imatges. Moments de contemplació per deixar-se penetrar de la llum i del colorit mediterranis que l'autor plasma en els seus quadres. Hi ha altres ofertes que també agraden als visitants, però aquesta és la que més destaca.

Acostumo a llegir els textos que es mostren en aquest tipus d'exposicions. Solen estar molt ben redactats i suggereixen claus d'interpretació per al lector atent als seus continguts. De vegades, em desperten reflexions en altres àmbits, com és en aquest cas. A l'inici, es parla de La València de Sorolla: «En 1865 es derroquen les muralles i València comença a créixer més enllà de la ciutat medieval per donar cabuda a les onades de gent que deixa el camp per anar a la fàbriques». De seguida, em va venir a la ment una relació important entre creixement i vulnerabilitat. Si València volia créixer havia de prescindir de les seves muralles, dels seus sistemes tradicionals de defensa, per a obrir-se a noves possibilitats. Enderrocar les muralles et deixa vulnerable, però cal passar per aquest tràngol i afrontar-lo amb intel·ligència, realisme i humilitat si es vol créixer. Com la llagosta d'aigua dolça que periòdicament s'ha de desprendre de la seva closca, créixer més i construir un nova closca més gran. En el moment del canvi, la seva fragilitat és extrema i la seva vulnerabilitat, palesa. Renunciar a la fase de vulnerabilitat implica impossibilitar el canvi. Aquestes reflexions convenen tant a persones com a institucions.

N'hi ha prou d'endinsar-se en moments significatius de la pròpia biografia per observar aquesta relació entre creixement i vulnerabilitat. La tensió dinàmica entre aquests dos elements se situa sovint en l'àmbit de la paradoxa. Costa adonar-se'n. Pau de Tars va ser molt explícit en la seva segona carta als corintis quan va escriure: «quan soc feble és quan soc realment fort». Experimentar el buit, la fragilitat, la vulnerabilitat... provoca sensacions incòmodes, però cal transitar a través d'elles per obrir-se a nous horitzons i aconseguir noves fortaleses. La rigidesa condueix a la ruptura. La flexibilitat sorteja millor les pressions ambientals. No hi ha renúncia als objectius que es busquen ni tampoc a la consistència interna. Cal tenir la saviesa de les sorres de les platges per aturar l'aigua dels oceans. La força de la debilitat. L'excés de testosterona no sol resoldre els problemes, sinó més aviat agreujar-los. Els més sublims que posseïm, entre ells la vida i l'amor, són summament vulnerables. Aquesta és la seva riquesa.