Shantivanam Ashram és un petit monestir prop de Trichy, a Tamil Nadu (Índia). Afiliat a l’orde benedictí de la Camàldula, té la peculiaritat de voler fer de pont entre l’espiritualitat hindú i la fe cristiana. Hi vaig passar una sola nit, però en guardo una nostàlgia viva. Vam parlar amb el prior i amb un monjo jove que em va impressionar. Les vespres foren senzilles i belles.

Del fundador, el benedictí Henri le Saux (Abhishiktananda), s’han traduït diversos llibres al català, i també fou molt conegut el seu successor, dom Bede Griffiths. Avui, tota la comunitat és índia. El monjo jove ens parlà d’un mestre hindú, Ramana Maharshi. Després d’una experiència espontània de “despertar” als setze anys, es retirà a la muntanya sagrada d’Arunachala, on visqué fins a la mort, ja ancià, envoltat de deixebles. Per curiositat vaig demanar a un frare indi que em procurés algun llibre seu. Em va portar Qui soc jo?, resum del seu ensenyament.

Segons Maharshi, el món creat per la ment ens esclavitza, i proposa un camí curiós per alliberar-se’n: davant qualsevol pensament, sentiment o desig, cal preguntar-se “A qui ha vingut aquest pensament?”. La resposta òbvia és “A mi”. Llavors cal preguntar-se: “I qui soc jo?”. La pregunta no busca resposta, sinó recollir l’atenció vers ella mateixa, quedant-se a les portes del misteri del “jo”.

Aquests dies he fet alguns experiments “maharshians”. Intento aprimar-me i sovint em venen desigs de menjar. Preguntar-me “a qui ve aquest desig?” i aplicar el mètode de Maharshi m’ha estat útil: desviar l’atenció cap al propi jo m’ajuda a posar distància amb l’objecte desitjat, i em condueix a un cert silenci interior.

Tanmateix, veig clar que no podria seguir Maharshi fins al final. Segons ell, arriba un moment que t’adones que de “jo” només n’hi ha un: el qui mira a través dels teus ulls no ets tu, sinó el jo universal. Reconec que aquest punt m’atabala, fins m’angoixa una mica. De fet, penso que sant Francesc visqué una experiència semblant quan, al final de la seva vida, resava dirigint-se a Déu amb les preguntes: “Qui ets tu? Qui soc jo”. 

Experiències semblants, però també diferents: el cristià es troba davant d’un misteri doble —el propi i el de Déu— i potser la seva gran paraula més aviat és “tu”, el “tu” que Déu li adreça, sovint sense buscar-lo, i el “tu” que en correspondència ell procura adreçar a Déu.

Article original aparegut a Catalunya Religió