L’Advent truca a la nostra porta i fa girar el nostre esguard vers promeses antigues: “El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l’ossa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, l’infant de llet jugarà vora el cau de l’escurçó, el nen ficarà la mà a l’amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar” (Is 11, 6-9).

“El Senyor donarà la pluja a la llavor sembrada a la terra. El pa que produiran els camps serà bo i substanciós. Aquell dia el teu bestiar pasturarà en prats immensos” (Is 30, 23).

“En aquesta muntanya, el Senyor de l'univers oferirà a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes: de plats gustosos i suculents, de vins selectes i clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions (Is 25, 6-8)

Promeses antigues però que s’esdevenen més actuals que mai en els nostres dies, travessats per tanta violència exercida, patida, oblidada, silenciada... arreu. La duresa dels bombardejos a Palestina, el conflicte a Ucraïna i tants d’altres llocs, la violència silenciada de tants abusos, de tantes situacions d’injustícia flagrant... Els gemecs de la terra esgotada i explotada: El terratrèmol a Marroc, les inundacions a Líbia, la sequera que estem patint...  Les promeses d’Isaïes no són un cant de sirenes per distreure’ns, sinó, més aviat, una veu profètica que s’alça enmig del desastre per sostenir l’esperança.

El Senyor no resta indiferent davant tant patiment i es vol manifestar com a Déu misericordiós i entranyable tot fent-se proper a nosaltres, tot compartint els nostres anhels de pau, justícia, veritat. Arreu ressona el clam de l’Apocalipsi: “Vine!! I el Senyor respon: “Sí, vinc de pressa” (Ap, 20, 20).

L’Advent és temps per renovar l’esperança en aquest Senyor de la vida que va venir en Jesús de Natzaret, que ve contínuament a nosaltres en l’acció del seu Esperit sostenint i impulsant la vida arreu i que vindrà a la fi dels temps per eixugar tota llàgrima... I, per això, ens cal afinar els sentits: “Escolteu una veu que crida: «Prepareu en el desert el camí del Senyor, aplaneu en l’estepa una ruta al nostre Déu” (Is 40, 3). L’Advent ens mou a afinar la mirada per percebre el pas del Senyor enmig nostre en tants gestos d’acollida, d’humanitat... a escoltar amb delicadesa tant el gemec dels que pateixen com les paraules encoratjadores que sostenen la vida; a assaborir els moments de trobada, de reconeixement on es fa palesa la fraternitat i, per tant, la filiació d’un mateix Pare... a intuir la presència de l’Esperit allà on es suscita la vida per a tots i totes; a palpar com el Regne es fa present des de dins i des de baix, que és on es va situar Jesús.

Disposar el cor, afinar els sentits, per percebre aquest Senyor que és present enmig nostre, és la millor manera per preparar la celebració de Nadal, del Déu-amb-nosaltres, quan proclamarem: “Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. Déu li ha posat aquest nom: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-pau. Serà immens el principat, la pau no tindrà fi en el tron de David i en el seu regne, fonamentat i sostingut, des d’ara i per sempre, sobre el dret i la justícia. Això és el que farà el zel del Senyor de l’univers” (Is 9, 6).