Advent ve del llatí i significa "vinguda". És un temps de la litúrgia cristiana de preparació de Nadal, semblantment a la Quaresma com a temps de preparació per a la Pasqua. Així doncs, la seva raó de ser és el Nadal: si la Presència del Déu d'Israel és una experiència personal i comunitària que s'expressa a través dels textos bíblics, aquesta Presència esdevé humanament real en la persona de l'Infant Jesús. És el que celebrem i recordem els cristians per Nadal.

L'Advent és un temps teològic amb projecció i implicació antropològica. El profetisme ho fa patent: decadència moral, trencament del pacte, desprotecció d'orfes i vídues com imatge d'una injustícia social flagrant, infidelitats i arrogàncies a dojo... en contrast amb la sol·licitud del Déu d'Israel expressada en la paràbola de la vinya, Is 5,1-7: hi ha amenaça de càstig, hi ha oferta de perdó, "... torna a mi, perquè t'he redimit", 44,22. Nadal també és això: malgrat tot, el retorn sempre és possible. Aquesta és l'esperança de l'Advent: reconèixer en el Nadal un amor que no es correspon, "n'esperava un bon raïm, però ha sortit agre"; reconèixer l'estima que el Vinyater té per la seva vinya, "... éreu la seva plantació predilecta". Ja no? Per què?, "El Senyor n'esperava justícia, i pertot veu injustícies; volia misericòrdia, i tot són misèries". L'Advent demana esmena, correcció, retorn. És un temps d'acció.

Hi ha molts advents al llarg de la vida, molts temps d'espera per la vinguda d'un esdeveniment gratificant, que es reconegui com a tal. L'advent de la maternitat és el temps d'espera per la vinguda del fill, l'advent de la dissort és el temps d'espera d'un canvi favorable, l'advent de la malaltia és el temps d'espera per la guarició o l'alleujament, i així podríem anar desgranant tants "advents" com persones viuen les seves situacions i circumstàncies. Tants temps d'espera i d'esperança que reeixiran, o no. Temps d'acció: naixement, canvi, guarició...

L'esperança, paraula màgica, és el desig de quelcom que encara no es té: qui pateix espera deixar de fer-ho, qui emigra espera una vida millor, qui està a l'atur espera deixar d'estar-hi, i així successivament. L'esperança mira al futur, és "l'encara no" en paraules d'Ernst Bloch. Però l'Advent litúrgic amaneix aquest "encara no" amb l'expectativa confiada en el Misteri de Nadal: "Déu-amb-nosaltres". Ja no és solament l'experiència confiada de la Presència, hi ha un plus: s'ha fet com nosaltres i viu entre nosaltres, Jn 1. Però cal reconèixer-lo.

"Heus aquí que jo faig una cosa nova... no us n'adoneu?...", Is 43,19. Cal descobrir tal novetat, reconèixer-la, respondre amb fets al compromís d'una esperança que fa de l’"encara no" una realitat de present. Temps d'acció. Temps d'Advent.